S’ha afirmat sovint que una de les nostres possibles mancances és la poca, confusa o diluïda “voluntat pròpia de ser”. De “ser” què?; doncs, el que ja vam ser en altres temps i el que volem tornar a ser. O també el que somiem que “som de fet”, o el que “enyorem ser”; en altres paraules: una voluntat de “ser” que es presenta de moltes i diferents maneres, però que inclou tot allò que hem heretat dels nostres avantpassats pel que fa a la llengua, cultura, dret, costums, visió de la vida, etc., tal com històricament succeí i succeeix en tants altres pobles i països del món.
Ara voldria posar l’accent en aquest ric tema proposant-vos alguns textos manllevats de personatges o literats, ben coneguts, que han manifestat i defensat aquest “dret primari de ser”. Ho han expressat de diferents maneres: poèticament, políticament, jurídicament…
Començo per Bonaventura Aribau amb el seu conegut poema “La Pàtria”. Bonaventura Carles Aribau i Farriols (1798-1862) escrigué el poema per felicitar Gaspar de Remisa (1784-1847). El publicà l’any 1833 en el diari “El Vapor”.
És un cant d’amor -i també d’una entranyable enyorança- a Catalunya, un cant d’exaltació de la seva llengua. Aribau va ser considerat com l’iniciador del nostre romanticisme, previ a “La Renaixença”…Hem intentat transcriure’l amb la grafia actual, tot i que no calia i potser hem fet un petit, però disculpable, bunyol.
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serres desiguals, que allí en la pàtria mia
Dels núvols i del cel de lluny vos distingia
Per lo repòs etern, per lo color mes blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira i neu,
Guaitats per un forat la tomba del Jueu,
I al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superb front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo so de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conec ni sent com en millors vegades:
Així d’arbre migrat a terres apartades
Son gust perden los fruits, i son perfum las flors.
¿Què val que m’hagi tret una enganyosa sort
A veure de mes prop las torres de Castella,
Si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dels països en als jo em transporto,
I veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No em queda mes plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
Que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,
La llengua d’aquells forts que acataren los Reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Mori, mori l’ingrat que al sonar en sos llavis
Per estranya regió l’accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no es consum ni s’enyora,
Ni cull del mur sagrat las lires dels seus avis.
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
I càntics llemosins somiava cada nit.
Si quant em trobo sol, parlo amb mon esperit,
En llemosí li parlo, que llengua altra no sento,
I ma boca llavors no sap mentir, ni menteix,
Puix surten mas raons del centre de mon pit.
Surt, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
Que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocent edat.
Surt, i crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de ma pàtria la glòria
I passa per ta veu son nom i sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat”.
Continuarà…
