No ens plauen els pessimismes sistemàtics. Som, per natural, decantats a l’optimisme i allà on els fets no ens demostrin res en contra estem disposats sempre a creure que tot va pel millor camí. Però d’això a cloure els ulls a totes les realitats i viure submergits en un panglosisme definitiu hi va un abisme que moltes vegades no és altra cosa que mandra i inconsciència. D’aquest panglosisme n’hi ha una mena de passa a casa nostra, sobretot pel cantó que toca al catalanisme. És natural que hi hagi certes confiances, però no és lícit ni convenient que passin d’un límit. Hi ha moltes coses que no sabem com quedaran, i que una gran quantitat de ciutadans donen per definitivament resoltes. Aquests ciutadans després o cauran en el descoratjament anul·lador de l’acció o bé en l’extremisme violent.
Caldria acostumar els ciutadans i en això haurien de tenir punt els directors polítics a la idea que la realització dels ideals nacionals és una cosa que no vindrà si no és per l’esforç de tots, per un esforç que encara ha de tenir molts punts d’aplicació a casa mateix i que no és una manera d’obtenir aquest esforç deixar que aquest ideal es redueixi a allò que els altres vulguin i tombar-nos a jeure la palla.
