L’1 d’octubre de 2017 és una data assenyalada en la nostra particular american life. El dia abans érem de trasllat. Després d’uns mesos vivint en un loft cèntric de la ciutat, obríem una nova etapa en una casa típica americana d’un barri més residencial. El destí va fer que la primera nit que dormíem a Shaw fos un dels dies més esperats a Catalunya, on s’hi celebrava el referèndum.
Algun cop en aquesta vida tots haureu fet un trasllat. Jo ja n’he fet uns quants. Tot i que teníem quatre mobles mal comptats i una vintena de caixes, un trasllat sempre provoca esgotament. Era ja el vespre als Estats Units quan s’obria la matinada al Mediterrani i la son s’apoderava de nosaltres. Recordo mentre sopàvem seguir el 324 (no sabeu com s’agraeix la televisió a la carta) veient com la mobilització ciutadana omplia les escoles i protegia els col·legis electorals.
Aquella nit, però, va ser molt curta per a nosaltres. De fet, la més curta. A la una de la matinada -8 del matí a Catalunya- vam despertar-nos i ja no ens vam tornar a dormir. Des d’aquell moment vam viure la jornada electoral des del llit perplexos, veient les primeres imatges dels cossos policials sortint del port de Barcelona i dirigint-se cap als col·legis electorals. El neguit i la incertesa van fer-nos desvetllar del tot. El Twitter, bullia. El Whatsapp, també. No érem allà però com si hi fóssim. Teníem la família, amics i coneguts en molts dels escenaris de votació. Espais quotidians de la teva vida que es veien amenaçats de debò. Aquella hora del matí no érem conscients, però, de la magnitud d’aquella jornada.
Les primeres imatges dels cops de porra contra gent innocent que només volia exercir el seu dret a vot les vam viure amb impotència, ràbia, dolor i llàgrimes als ulls. No ens podíem creure el que estàvem veient en ple segle XXI en un país civilitzat. Gent molt propera fent guàrdia per protegir les urnes i amb la incertesa que poguéssim rebre algun cop. Des de la distància es viu amb un punt més de neguit i incertesa. Et sents molt lluny, impotent de no poder-hi fer res, de no poder unir-te als teus per defensar allò que has mamat tota la vida.
El matí avançava a Catalunya mentre al midwest americà era negra nit. Les imatges van començar a pujar de to en una actuació policial sense precedents. Cops de porra, estirades de cabells, puntades de peu, cops de mall per trencar vidres i obrir portes, llançaments de pilotes de goma… L’A por ellos, en essència. Tot això estava passant a Catalunya amb l’única finalitat de requisar urnes i punxar un referèndum democràtic. En qualsevol país civilitzat del món seria surrealista. Als Estats Units es feia de dia, però a Catalunya feia hores que s’estava esquinçant la democràcia a cop de porra.
El nostre matí va ser llarg. Aquell dia ens havíem citat el grup de catalans residents a Saint Louis en una casa per veure el desenllaç de la jornada. Mentrestant, ni perdíem la mirada a l’ordinador ni als missatges que circulaven entre els nostres contactes de WhatsApp davant de la probabilitat que els policies s’apropessin en els seus col·legis electorals. M’escriu una amiga per WhatsApp i em diu: “Ja saps que no sóc independentista, però veient les imatges per televisió he anat a votar per decència”. Aquesta va ser la reacció de molts catalans que, aliens a l’independentisme, van reinvidicar-se contra la decisió d’agredir gent de pau que només volia votar.
Aquell diumenge el Barça-Las Palmas es va jugar al Camp Nou a porta tancada el partit de la vergonya. Ni el vaig voler mirar ni en recordo el resultat. Hi ha fets que traspassen les línies vermelles. I la repressió policial d’aquell matí era un motiu de pes per paralitzar el país. I el Barça mai és aliè al país.
És migdia a Saint Louis i ens trobem els catalans al Grove. Pràcticament a l’hora d’inici del TN. Les imatges es van repetint una i altra vegada en directe. De debò que un any després encara me’n faig creus. La tarda avança i s’anuncia el recompte final. Més de dos milions de catalans havien exercit el seu dret a vot. Però més enllà de les xifres, aquell dia es va sembrar una llavor d’un poble que va resistir.
Quan era a punt d’arribar la mitjanit a Catalunya vaig rebre un missatge de veu. Unes paraules carregades d’emoció que em van frapar. Era el meu cosí germà i em deia: “he passat tot el dia en un col·legi electoral. Ha sigut molt intens, mai havia viscut una cosa així. I avui més que mai me n’he recordat dels meus pares. Avui he defensat el país per ells i pels meus fills”. El missatge em va trencar i hagués pagat el que no tinc per fer-li una abraçada. Però la distància ho impedeix. Per això la meva dona s’emporta les seves i les dels altres.
Quan vius lluny, poder parlar de casa teva és d’aquells moments que els expliques amb un somriure als llavis i amb una excitació afegida. És allò que ara se’n diu adoctrinament. I aquell 1 d’octubre ho va canviar tot. Des d’aquell dia la meva professora d’anglès em feia la mateixa pregunta en arribar a classe: “com està el teu país?”. Des d’aquell dia són molts els americans que quan els dius que ets de Catalunya et demanen que els expliquis els motius per autodeterminar-nos. El nostre país petit és a ulls del món. El procés s’ha internacionalitzat. I fer-ne pedagogia lluny de casa és un valor afegit.
I acabaré amb una anècdota. Des d’aquell diumenge que Puigdemont va ser detingut per la policia alemanya llueix una senyera en una de les finestres de casa. Al cap de pocs dies, un dels veïns se’m va apropar i em va dir: “aquesta bandera és de l’Índia?”. Li vaig respondre que era de Catalunya. I ell em va etzibar: “Ah, Catalunya, Carles Puigdemont”. No m’ho podia creure. Un paio nascut a North Carolina fent referència al president del teu país petit. Al·lucinant és poc.
Sóc dels que penso que estem marcats per l’1 d’octubre. I per això, des de fa ja uns mesos que l’1-0 té un lloc de preferència simbòlic a casa. Una reproducció de l’urna que ens marca el camí cap a la llibertat.
