Parlant de religió o de religions, no sabria dir si aquest concepte s’ha de considerar un dogma de fe (creure sense comprendre) o simplement una tradició ancestral.
Actualment, quan el desprestigi de l’Església Catòlica es fa evident arreu i no tan sols pels casos de pederàstia sinó també per molts altres núvols que enfosqueixen aquesta institució, sembla que el més correcte o el que està més de moda sigui declarar-se ateu o agnòstic.
Quan es tracta d’aquestes coses a mi sempre m’agrada recordar Ramon Llull. El gran pensador de les illes va emplenar centenars de llibres parlant de tots els misteris que es troben dins del culte del cristianisme, com ara l’Esperit Sant, l’Encarnació o la Santíssima Trinitat. La seva obsessió durant tota la vida (i va viure 84 anys) fou la de demostrar totes aquestes qüestions des de la perspectiva de les que ell anomenava “raons necessàries”, és a dir, explicar-les de manera que fossin comprensibles per a la ment humana. Estareu d’acord amb mi, doncs, que l’empresa de Llull era sens dubte molt difícil.
De totes maneres, quan llegeixes la seva obra i t’endinses en les teories sobre “L’Art”[1], descobreixes aquestes qüestions d’una forma atractiva, amb l’ajuda d’imatges i conceptes geomètrics i matemàtics que fan que les ments àvides de coneixement s’apassionin pels seus plantejaments. El problema és que tots aquests raonaments i qüestions que intenten descriure i explicar els misteris de la fe cristiana es basen sempre en un fet per a ell inqüestionable: l’existència d’un ésser superior, un Déu Pare en el qual es fonamenta tota la resta. Així doncs, per a qui no accepti aquesta existència, tota la resta esdevé inútil.
La presència immaterial d’un o de molts déus és quelcom que sempre ha gravitat sobre la vida de l’home. Aquests éssers “superiors” han estat descrits pel profeta o iniciador de cada religió, s’anomeni Crist, Mahoma o Buda i tots els seguidors que han continuat escampant les seves propostes, amb més o menys fortuna.
Com haurien de ser aquests déus? Doncs si ells són els que han de decidir sobre el destí de la humanitat, seria bo que fossin justos generosos i comprensius, però pel que sembla, aquest no és precisament el tarannà d’alguns d’ells, si tenim en compte les actuacions dels seus seguidors o servents. És ben certa aquella frase que diu que les pitjors desgràcies que ha patit l’home sempre s’han produït en nom de déu. D’un o d’un altre, és clar.
Actualment els déus més venerats són diferents. Estan dins de les xarxes socials, els escenaris, els estadis esportius i també la política. A diferència dels altres, aquests són de carn i ossos, podem escoltar la seva veu i patir algunes de les seves decisions. Malauradament, la majoria de vegades em fa l’efecte que molts d’aquests déus actuals tenen el cap vuit i nivells massa elevats de testosterona. De la mateixa manera que deia algú que ara no recordo que “La política és massa important per deixar-la en mans dels polítics”, potser també caldria considerar si la religió és massa important per deixar-la en mans dels religiosos.
Per anar acabant us diré que jo formo part d’aquesta gran massa dels anomenats “creients no practicants”. Potser el que vaig viure de menut fou fonamental perquè un cop arribat a l’inici de la senectut, encara deixi anar unes oracions destinades al meu Déu cada dia. Haig de reconèixer que aquest fet em dona serenor i esperança, encara que em pugueu titllar d’il·lús o ximplet. Ara bé, aquesta ofrena verbal cap a Ell és directa i per fer-la no em cal la col·laboració de cap representant de l’església catòlica. Per parlar amb el meu Déu no em fan falta intermediaris que, a més, cobren comissió.
[1] A l’època de Llull (S. XIII) “L’Art” era el pensament filosòfic i els filòsofs “artistes”.
