Quan la Sara s’entossudia en aconseguir alguna cosa es convertia en un ésser implacable. En Jack ho sabia prou bé: tenia la mateixa beta que el seu pare, així que no va intentar de replicar-la.
– D’acord, vine amb mi, però ai de tu si et perds, m’entens? Ai de tu !
Van començar a recórrer l’illa seguint el traç de les petjades que havien deixat els pirates en allunyar-se de la xalupa fins que varen arribar a un petit penya-segat que donava just al damunt de la badia a on es trobava fondejat el vaixell intrús. Jack el Vell va distribuir els homes de manera que s’acostessin a la platja fent un semicercle per agafar per sorpresa els del vaixell, però just quan arribaven a la línia de la sorra un dels pirates va ensopegar i en caure se li va escapar un crit quan va picar contra una roca.
Tot d’una, d’alt del vaixell es van sentir crits d’alerta i en menys temps que es triga a dir “amen” els van envoltar una dotzena d’homes uniformats amb mosquetó apuntant-los directament al pit.
– Tireu els sabres i els punyals ! – va cridar el que els comandava, un sergent mal carat – Poseu-vos de genolls i les mans al darrera del cap.
La Sara estava més enrabiada que espantada. Com enganxés l’inútil que havia xisclat el faria passar per la quilla. No, millor, li faria rentar la coberta del Batàvia per la resta de la seva vida.
– Vaja, vaja – va dir el sergent – Què tenim aquí? Per la fila que feu diria que o bé aneu a una festa de disfresses o bé sou pirates. I ara, què és això? Què fa aquesta noia enmig d’aquests bergants? Com us dieu?
La Sara, molt orgullosament va aixecar-se del terra i amb veu clara i forta va respondre:
– Em dic Sara, i sóc…
– Atxim! Atxim! Ho sento – va dir Jack el Vell que havia fingit esternuts per evitar que la Sara es delatés com a filla de Nelson el Roig – Aquesta noieta és la neboda del nostre cuiner. Aprofitant que fèiem un viatge de pesca la vàrem embarcar per portar-la amb la seva tieta que està molt malalta i necessita que la cuidin.
La Sara treia foc pels queixats. Què s’inventava aquell vell? Ella era filla d’un gran pirata i n’estava orgullosa. No se’n volia amagar. Un altre que netejaria la coberta del Batàvia de per vida.
-Ah ! – va dir el sergent – I què anàveu a pescar? Si es pot saber.
– Doncs, d’això, tonyines. Sí, tonyines gegants.
-Aquestes aigües no són de tonyines.
– Ah! Vet aquí perquè no n’hem pescat ni una.
– I què fèieu en aquesta illa?
– Reparacions, sí, això. Reparacions.
El sergent se’ls mirava amb escepticisme i al final va fer un senyal als seus homes i va donar l’ordre que tothom pugés a les xalupes.,
– Tornem al vaixell – va dir – L’Almirall decidirà què fer amb vosaltres.
