Hi van arribar que ja era nit tancada així que el capità va fer fondejar la nau en una badia que coneixia prou bé.
– On som, papà?
– A l’illa del tresor – va respondre el capità
– Com que a “l’illa del tresor”? Existeix una illa amb aquest nom? – va dir la noia
– No, és la meva illa del tresor. En una gruta molt fonda amago el meu tresor personal.
És clar, va pensar la Sara, tots els pirates tenen una illa a on amagar un tresor, si és que arriben a tenir-ne un.
– Hi ha moltes joies, monedes i or, papà?
– Oh! I tant, i altres coses que són molt valuoses per a mi. Ni els meus homes saben tot el que hi ha, però millor, no fos cas que la cobdícia els ataqués i perdessin el seny. Un tresor a l’abast d’un pirata és una temptació enorme.
En apuntar l’alba la Sara ja era a coberta. No es volia quedar enrera quan el capità donés l’ordre de baixar les xalupes i desembarcar. Estava molt nerviosa i només feia que empipar els homes anat de proa a popa i de babord a estribord apressant-los per a que acabessin la feina i poguessin baixar a terra.
– Sara, fes el favor de parar. Per tots els dimonis, m’estàs posant dels nervis i acabaràs amb la meva paciència, si és que algun dia n’he tinguda !! – li va dir Frank el Boig, el segon del capità. Se l’estimava com si fos filla seva i ella li tenia un gran respecte. Li deien el Boig perquè quan abordaven un vaixell cridava amb tota la potència dels seus pulmons, com si s’hagués begut l’enteniment.
Finalment el capità va donar l’ordre. Van remar fins a la platja i ell va manar els seus homes que els esperessin allà mentre s’endinsava amb la seva filla en l’espessa vegetació que cobria l’illa. Després de caminar un quart d’hora van trobar un caminet que s’enfilava turó amunt. A mitja alçada hi havia un salt d’aigua que queia fins un toll formant una petita piscina natural que seguia turó avall en forma de riuet. La Sara estava bocabadada: quanta bellesa. Allò era un paradís, llàstima que no hi visqués ningú.
– Ningú? – va dir el seu pare – espera a trobar-te envoltada de lloros i cotorres que no paren de xisclar. Segueix-me.
