Un mantell blanc ens embolcalla,
és la neu que ha cobert el món,
el fred viu, resta quiet, riu i calla
i la natura espera que el gel es fon.
El trobo ferit, perdut en la nevada,
és un pardal que ha caigut del niu,
el seu cos pateix per la glaçada,
necessita ajut i molt, molt caliu.
L’acarono, l’amanyago i el porto
vora del foc que crema a la llar,
em mira trist, jo el conforto
i li parlo com l’ona fina de la mar.
He sentit però que ja no li batega el cor,
l’he apartat del meu pit i l’he enyorat,
he mirat, amb tristor, la gelada que l’ha mort
i s’ha emportat, cruel, l’ocell, sense pietat.
Demà el món tornarà amb harmonia
oblidant la puresa de la neu,
i ningú repararà en el pardal que avui moria
sense plor, sense llàgrima, sense veu.
Tots podem ser com l’ocell,
Indefens i vulnerable a la natura,
com la neu i el seu mantell,
que engoleix tota criatura,
O aquella mà i aquell palmell
que ens acull en la desventura.
