On són els colors de l’univers?
una espessa boira tapa la natura
és com si en el món no existís res
i la sento humida, freda, quasi impura.
On és el vell cloquer? sento el seu so
però ha marxat com una ventada
la boira l’ha engolit i sento por
que es perdi dins la tarda ennuvolada.
Han marxat les formes, els colors
tot és gris, sense relleu i tot convida
a tancar-se a casa i no buscar les flors
que són tristes i humides, sense vida.
No canta cap ocell, només el rierol
segueix el seu pas mentre murmura
i espera un petit raig de sol
que il·lumini el pas de l’aigua pura.
De sobte una escletxa dalt del cel
un petit desig i una esperança,
de que marxi la boira amb el seu vel
i que torni a la natura la bonança.
Ara un petit raig m’ensenya el cloquer,
s’emporta a la boira que es desfila,
puc admirar els colors que té
i gaudir de la bellesa de la vila.
