Observo, observo perplex amb la mirada perduda vers l’infinit. Què ens està passant? Aquest és el camí que porta el nostre futur a una vida millor? Temps passats han estat millors, pitjors? Sense cap dubte, diferents ben diferents.
Aquell que crida més fort, aquell que brama sense parar i es deleix amb l’insult amagat rere un aparent mantell d’intel·lecte; aquell que reprodueix els instints més baixos, més apassionats però no sempre en la seva millor versió; aquell líder negatiu que s’enorgulleix davant la resta de companys i coneguts de les seves males notes i pèssimes actituds… aquests triomfen?
Ostres! doncs a vegades acabes pensant que sí perquè aconsegueixen donar-li la volta al món, fer-lo reversible i tornar la normalitat en raresa i a l’inversa i els bons, la bona gent, aquells que treballen pels altres sense esperar res a canvi, aquells amb preparació, amb discurs, amb modèstia, amb principis i valors, aquesta bona gent acaba semblant l’espècie a extingir, aquells als que l’evolució actual de la societat no els permetrà seguir endavant.
Però heu sentit els rumors? Heu estat atents als xiuxiueigs, a la remor del vent, al degoteig de les gotes de pluja d’avui sobre la barana del balcó? Sembla ser que la bona gent existeix, que és real, que no eren només especulacions sense fonament i això ens pot canviar, pot fer canviar el nostre concepte de món, els nostres valors… La bona gent hi és, només cal estar ben atent i saber trobar-la.
I conduir com a beneïts, no respectar senyals ni res, no mostrar ni els mínims modals; faltar al respecte fent bandera de la ignorància, la pedanteria, la xuleria, la pallasseria i la falta de saber estar; desconèixer en la seva totalitat el protocol i les més elementals normes d’educació; ser un vividor i procurar només per un mateix; desconèixer el significat de la paraula treball; moure’t només per enveges i interessos propis… Aquests, lamentablement, semblen anar camí de convertir-se en l’espècie dominant i deixar la bona gent en simples caràcters recessius destinats a desaparèixer.
Però existeix la bona gent i aquesta no ha de deixar seduir-se pel camí fàcil del costat obscur, no ha de deixar portar-se per la por, per la ira, per l’odi; la bona gent ha de seguir creient que la feina ben feta i el treball dia a dia tindrà la seva recompensa, que no es riuran d’ells, que no caldrà que aprenguin a anar a demanar perquè ja els serà recompensat el seu esforç i que els vividors i els caradures desapareixeran.
Perquè és de justícia però sobretot perquè la bona gent mai ha de canviar o podem arribar a perdre tots els nostres referents, allò que ens pot alegrar el dia o fer-nos més feliç la setmana, aquelles petites coses que duen als bons moments. La bona gent val la pena i n’hi ha i molta! però la seva pròpia genètica no els permet de mostrar-se així, no els permet de fer-ne pedanteria, de treure pit, de demanar el que creuen just que els pertoca… la bona gent mira pels altres abans que per ells mateixos però la seva falta de ferocitat i mala baba, la seva absència de rancúnia, el no guardar cartes sota la màniga, tot això pot acabar convertint-los en el factor a eliminar.
Jo conec bona gent i tu també en coneixes i tots nosaltres i més d’un… i són gent que potser coneixem de fa poc o mínimament o de sempre però que sabem que ho són. Jo conec al Josep, a la Montse, al Quim, a la Meritxell, al David, a la Cori, a la meva mare perquè no dir-ho i tants i tants altres i són els referents.
Són aquells que ens han ensenyat un camí a seguir, en qui confiem plenament i en qui sabem que mai, mai ens fallaran. La bona gent se’n sortirà, ha de ser així perquè sinó els bons principis, les bones actituds i valors s’esvairan rere la boira per no tornar mai més i donar lloc al caos… esperem que el doctor Jekyll no hagi de tornar-se en Mister Hyde per sobreviure en aquest món.
