Porten anys dient-nos que cada any surten de Catalunya cap a Espanya entre 15.000 i 19.000 (ja no ve d’un pam) milions d’euros que no tornen. Que amb aquestes quantitats n’hi ha per fer un AVE i mig de Madrid a Barcelona (o un sencer de Barcelona a Paris afegiria jo), o quatre hospitals o no sé quantes línies de metro. I aquesta és una sangria que es produeix any rere any.
Alhora, al llarg dels darrers quatre anys, hem viscut amb l’ai al cor perquè dubtàvem de poder obtenir un bon acord de finançament amb l’Estat que reduís l’espoli. Varem acceptar que no fos un acord bilateral, i finalment, després de nombrosíssimes i llarguíssimes negociacions, es va vendre com a gran cosa que dels 15.000 ó 19.000 milions d’euros que van cap a Madrid i no tornen, en tornessin uns 3.000. Gran èxit!
També, gràcies a l’Estatut, varem aconseguir una inversió estatal en infraestructures de 7.000 milions d’euros en tres anys. Un altre “gran èxit” si tenim en compte la dimensió anual de l’espoli fiscal. Més encara quan després, en la realitat de l’obra executada, amb prou feina s’arribarà a 3.500.
Ara s’anuncia que les mesures del Govern de la Generalitat per reduir el dèficit públic retallant dràsticament el sou als empleats públics, retardant i suspenent obra pública per infraestructura, i apujant impostos, no arriba als 2.000 milions d’euros anuals. Alhora, el Govern central paralitza i retarda obres d’infraestructures arreu de l’Estat, també a Catalunya, per valor de milers de milions d’euros.
Algú sap on som ara? Sap algú quins són els números reals de tot plegat? He perdut els comptes. Atès l’espoli fiscal que patim els catalans, no era el moment de què Espanya eixugués aquests ridículs (comparats amb 19.000) 2.000 milions d’euros que ara el Govern de la Generalitat ens fa posar de la nostra butxaca als catalans? Ni això.
No cal dir que el balanç com a catalans no pot ser més decebedor. A l’espoli fiscal espanyol s’hi afegeixen els peatges i impostos més alts de l’Estat, un copagament sanitari del 30% (en mútues privades que ni tan sols desgraven, essent aquest percentatge infinitament inferior a Espanya), les retallades de sou com els primers de la classe, les retallades en infraestructures com enlloc (quan aquí, motor econòmic, és on més calen), i les retallades a la indústria farmacèutica que resulta ser molt majoritàriament catalana.
Hem perdut els comptes de tot. Però, no només els comptes, sinó també els papers. Més greu encara, hem perdut la dignitat. El que ha passat en els darrers anys és massa gros i avui ja ningú no sap ni on és ni com posar-s’hi ni com qualificar-ho. Només queda la sensació de cornuts, apallissats, i pagar el beure. La desorientació és enorme. I mentre això escric, els nostres ingressos familiars, els dels Ransau, acaben de ser retallats per diversos conceptes en un 18% anual. Anava a fer la cuina nova (és d’origen, de 1976) i he hagut d’aturar-ho. Anava a fer una sortida familiar aquest estiu i haurà d’esperar, juntament amb la cuina, a què tinguem una altra Catalunya. El nou Govern no es podrà limitar a gestionar els quatre negociats, el dia a dia, sinó que haurà de donar la talla, haurà de donar més d’un cop de puny sobre la taula si vol capgirar la situació. I sense negociacions de quinze anys estil papers de Salamanca, sinó amb exigència, amb “si o si”. I estar preparat per plantar cara de debò a Madrid, deixant de fer el paperot que hem estat fent durant tants anys.
Perquè el pitjor encara és la sensació d’estafa, d’humiliació, de pèrdua de dignitat, d’espoli, d’engany, de mediocritat, i de manca de rumb que patim Catalunya i els catalans. Per part del Govern espanyol, sí, però també amb la col·laboració indispensable i molt activa del nostre propi Govern.
Si com a mínim (en contraprestació per l’espoli i el mal govern, com aquell que compra la seva llibertat) tinguéssim el reconeixement explícit de nació (no en preàmbuls sinó amb majúscules), si no fóssim una comunitat autònoma més com ara Cantabria o La Rioja, si la policia nacional i la guàrdia civil haguessin estat substituïts a Catalunya pels mossos d’esquadra, si els cinemes i la premsa fossin en català com a mínim en un 50%, si gestionéssim els ports i aeroports catalans, si es construís el corredor del Mediterrani, si el Govern espanyol no atemptés dia si dia també contra la unitat de la llengua, si el poder judicial a Catalunya garantís el dret a ser atès en català en la justícia, si el Govern espanyol fes allò que ha de fer a Europa perquè el català sigui oficial, si no estigués prohibit el català al Congrés ni al Senat, si ens deixessin substituir la E d’Espanya pel CAT a les matrícules, si veiéssim que la integració europea és un projecte d’integració real dels ciutadans i de les regions d’Europa en lloc d’una integració virtual a partir d’Estats, si ens haguessin retornat els papers de Salamanca, si la immersió lingüística no es quedés a les aules sinó que es notés al pati i al carrer, si no ens prohibissin tenir seleccions nacionals, i si ens estalviessin tantes vexacions més … És per estar-ne fins al capdamunt!
El poble català és ben capaç de fer els sacrificis que calgui i de grat; però amb un sentit, amb un nord, amb un relat, per una necessitat inqüestionable, en un context d’equilibri, respecte, dignitat i justícia. En cap cas, en una situació com la que he descrit.
En som uns quants, en la flor de la vida, sobrats de forces, sobradament preparats, sobradament rigorosos, sobradament treballadors, sobradament compromesos amb el país, que, cadascú en el seu camp de joc, no llencem la tovallola, no ens rendim, no claudiquem davant de tanta mediocritat i mala fe dins i fora de Catalunya, sinó que estem entossudits en agafar el relleu, i a esmerçar tots els esforços que calgui i dedicar els millors anys de la nostra vida a retornar la dignitat, el rigor i el respecte a aquest país, com a única manera de guanyar un futur pels nostres fills.
