Aquest vespre, a les 9h, tinc una trobada a un bar de les Corts. El motiu no és cap partit de la pretemporada futbolística, ni els campionats de natació ni tant sol fer “unes copes”. Al bell mig de la canícula, la trobada és una reunió de voluntaris d’una territorial de l’ANC per la Via Catalana, la cadena humana per la independència del proper 11 de setembre.
Allò d’extraordinari d’aquest fet és precisament que no en té res de extraordinari ni es tracte d’un fet aïllat. Reunions d’aquesta mena fa temps que es multipliquen per tot el país junt a tota mena d’actes públics, com conferències, taules rodones, encesa d’espelmes i iniciatives de tota mena. Amb l’arribada de l’estiu res s’ha aturat. La iniciativa de la Via Catalana està mobilitzant amb més força encara i es succeeixen els assajos i els actes que ajuden a difondre la iniciativa.
En totes aquestes reunions i actes, així com en el Concert per la Llibertat del Camp Nou o el de Girona d’aquest dissabte, en les sectorials i territorials de l’ANC, al front de les parades d’aquestes entitats a les fires o per places i carrers, el protagonisme és de gent sovint ben anònima. Un moviment transversal des de molts punt de vista i clarament intergenaracional.
Malgrat els intents de desprestigi o de donar-ne una imatge distorsionada, moltes entitats que són societat civil en estat gairebé pur, amb l’Omnium i l’ANC al capdavant, estan aconseguint vertebrar i mobilitzar per a la causa sobiranista la bona gent del país.
Amb això de “bona”, no pretenc reivindicar pas a cap mena de superioritat moral. Ho utilitzo com a categoria social per parlar de gent sense agenda oculta ni segones intencions, de bona fe, que no porfidieja, que no espera un benefici directe o personal de la construcció d’un estat català. Sempre et pots trobar amb algun excés d’afany de protagonisme, però sovint ni això.
La bona gent del país que de la indignació (això si que és un moviment d’indignats!), n’ha fet una força serena i constructiva, curulla d’ideals i persistent. L’11 de setembre de 2012 no va ser cap miratge. El moviment s’eixampla i la convicció acreix. Alguns –i no tant sols des de Madrid- potser encara creuen que tot plegat és una flamarada passatgera. Crec que els fets ja fa temps que els desmenteixen.
En qualsevol cas no podem afluixar. Esperant fer bo el pronòstic de Francesc-Marc Àlvaro amb el que tancava el seu darrer article de la temporada a La Vanguardia –alguns dels conspicus lectors del diari hi haurien de parar compte!-: “A partir del setembre, alguns s’adonaran que mai haurien d’haver considerat que la gent pacient, tranquil·la i pacífica que aguanta i es creu un país és ximple”.
