En relació a la cadena humana que es prepara per a la propera Diada, al Punt-Avui del darrer 6 de juliol, aquest periodista tan ferm que és en Germà Capdevila avisava d’estar alerta contra els que escampen el rumor de que l’empenta popular cap a la independència va de baixa i que no tindrà prou força per arribar a la fita. I parlava de molts exemples que demostren com menteixen els que volen desanimar la nostra gent. I és que, contràriament al que xiuxiuegen totes les rates de claveguera, el nostre poble está donant unes mostres d’entusiasme, de dedicació, d’iniciativa, d’inventiva i de resolució, com mai hauríem pogut imaginar els que som més grans.
Naturalment des del meu nord llunyà no puc viure-ho dia a dia i de prop, però tot el que m’arriba per diverses bandes, de parents, amics, lectures de diaris i “companys de conspiració” desmenteix completament aquest derrotisme de totes les Cassandres de torn. La utopia il·lusionada dels anys i de les dècades anteriors s’està convertint en una empresa en la que treballa una gran part del nostre poble de manera intensiva i pràctica, i que, avui per avui, no sembla que ningú pugui deturar.
Hi ha quatre elements de molt pes que alimenten un optimisme que cada dia que passa es veu més justificat. El primer, és tenir davant del país uns quants polítics que saben el que es maneguen i als quals només es pot aturar amb procediments totalitaris o violents que convertirien Espanya en un pària de la Unió Europea. El segon, és la munió d’experts que prepara tots els detalls del procés molt a consciéncia i sense deixar res a l’arbitri de la casualitat. El tercer, és l’entusiasme de la gent de totes les edats que contribueixen voluntàriament a l’èxit de les iniciatives de la societat civil i de totes les noves organitzacions que la representen. I el quart, i no ho dic de cap manera per fer brometa, és l’actuació dels polítics espanyols de tots els partits, que amb la seva orgullosa miopia han fet i segueixen fent més indpendentistes que ningú. Una de les darreres atzagaiades, nomenar predident del Tribunal Constitucional a un ex-membre de Fuerza Nueva, és d’antologia. A Alemanya, si un jutge que sigui o hagi estat membre d’un partit d’extrema dreta fos nomenat per un càrrec de tanta importància nacional, s’armaria un escàndol de ca l’ample, el ministre de justícia hauria de presentar la dimissió, i el cap de govern tindria sort si no havia de fer el mateix. Però ja sabem que “Spain is different”…
Però no divaguem i tornem a la cadena, a la Via Catalana. La idea de repetir a Catalunya el gest espectacular dels patriotes bàltics és un encert de primera categoria. I com que la gent de l’ANC té perfecta consciéncia de les dificultats logístiques de l’empresa, l’està preparant amb una organització minuciosa (aquí en dirien “prussiana”) que fa possible de poder predir un èxit esclatant. I aquí hi torna a tenir un paper clau la munió de voluntaris que al llarg de quatre-cents quilòmetres dirigeixi la gentada cap als seus “llocs de servei”. Altra vegada, doncs, és l’entusiasme del poble, tant dels voluntaris com dels que formin la cadena, l’element clau que demostra al davant del món que el crit català d’independència no és cap joc de politiqueria d’un parell de polítics ambiciosos, sinó la voluntat imparable de tota una nació.
Omplir la cadena de punta a punta, requerirà, com a mínim, unes quatre-centes mil persones; ideal seria arribar al mig milió. Aconseguir-ho no serà bufar i fer ampolles però no és pas impossible. Quan surti aquest article ja hi haurà més de 150.000 persones inscrites (apart de les inciatives adicionals de grups que no es registren al web i ho fan directament a l’ANC), i així no és aventurat de suposar que aquella xifra pugui ser sobrepassada. Al ritme actual d’unes 12.000 inscripcions al dia, cap al 10 d’agost ja podria ser-ho, i encara quedaria tot un mes per tapar forats. I així tot fa suposar que les Cassandres pusil·lànimes o malintencionades es quedaran amb un pam de nas i que la Via Catalana serà una campanada que ressonarà a tot el món. I ho serà encara que anar a la cadena demani a la gent més esforç que anar a una manifestació a Barcelona. És una altra mena d’aixecar la veu, una altra mena de donar ales a la il·lusió de tots, una altra mena de dir al món que ni som bojos ni inconscients, però que d’arbitrarietats ja n’estem tips.
I a la cadena, com a la rotllana d’una sardana, hi ha de cabre tothom, hagi nascut on hagi nascut i parli la llengua que parli. I els que no siguin catalans de tota la vida han de ser-hi encara millor rebuts, com a germans en l’empresa d’aconseguir un país on tots plegats poguem viure millor.
Que l’onze de setembre, a les 17,14 de la tarda, el món pugui veure la demostració pacífica, tranquil·la, democrática i resolta d’un poble que no vol altra cosa que poder viure sense que l’escanyin dia per dia, any per any i segle per segle.
