La Ciutat Vella de Barcelona. Un dels conjunts gòtics més importants del món, bressol de la ciutat i del país, fa anys que es percep com un indret aliè i despersonalitzat; i en algunes àrees concretes, directament com a incívic i perillós. Sovint, però, llegim explicacions extremadament simplistes de les causes de tot això, obviant-ne la raó principal: la descohesió i el desarrelament en què viu instal·lat aquest districte barceloní.
El procés de desarrelament de Ciutat Vella va ser, a grans trets i amb les particularitats que s’escaiguin per cadascun dels seus barris, el següent. El districte, ja als anys 1970 i 1980, mostrava signes de decaïment: els immobles estaven antiquats, no disposaven de les instal·lacions higièniques i sanitàries adequades -molts dels habitatges ni tan sols tenien lavabo propi-, algunes façanes queien a trossos. Així, de forma gradual, el veïnat tradicional va anar abandonant el barri per anar-se’n a altres districtes de Barcelona, o fins i tot fora de la ciutat, en habitatges molt més grans i nous que, en aquell moment, tenien preus impensables avui en dia.
Aquest èxode de veïns va implicar la pèrdua progressiva de les relacions personals, comercials i associatives entre ells –l’anomenat teixit social-. Així, es produeix un tancament de comerços de barri –avui anomenats estilísticament “de proximitat”- que eren, justament, un dels espais on es mantenien aquestes relacions de veïnatge. A la vegada, es debiliten també les associacions de barri, que podien ser des de puntaires fins a sindicats, passant pels gremis comercials o l’organització de les festes majors o de carrer.
Durant els anys 1990, amb aquest procés ja avançat, l’Ajuntament va decidir “rellançar” el barri consagrant-lo com a epicentre del turisme de masses a Barcelona. En paral·lel, també es va optar per instal·lar algunes infraestructures de caire educatiu o cultural (MACBA, Universitat Pompeu Fabra, etc). Per tant, lluny de reconstruir el teixit social de Ciutat Vella, i de reforçar-ne la seva identitat, s’aposta per mesures purament estètiques i destinades a satisfer els interessos econòmics d’uns pocs.
Amb tot, la “nova” Ciutat Vella que va substituir l’anterior és ben diferent. Els pisos d’aquest districte, que oscil·len entre la degradació i el luxe d’emplaçament privilegiat, han fet de vehicle perfecte per la desigualtat: als pitjors pisos s’hi ha instal·lat la immigració condemnada a la precarietat; als millors, persones d’alt poder adquisitiu moltes d’elles, també, d’origen estranger. I una altra part d’immobles del districte va anar a directament a convertir-se en places hoteleres, pisos turístics i lloguers per a passavolants. En quant als locals a peu de carrer, l’antic comerç de barri s’ha esfondrat per ser substituït per franquícies, botigues de souvenirs, gelateries, supermercats d’emergència i recepcions d’hotels i “hostels”.
El paradigma d’aquest desarrelament són les Rambles, encara que ni de bon tros és l’únic cas: el Raval, amplis sectors de la Barceloneta, el Carrer Ample, el Carrer Ferran, els entorns de l’eix comercial de Sant Pere més Baix –que encara malda per subsistir- són també exemples ben clars d’aquest buidatge de teixit social, d’identitat de barri i de catalanitat. Indrets que ningú sent com a propis, pensats només per ser aprofitats per uns pocs, on hi plana la desigualtat i on el desconeixement i la desconfiança amb el veí és la norma. I és que la destrucció del teixit social i comercial dels barris, la descohesió, la no integració i la desigualtat són la font d’on emana l’incivisme, el desrespecte cap al patrimoni públic i en última instància, el crim.
Amb tot, el potencial de Ciutat Vella és enorme. I no parlo del potencial turístic, el qual ja ha estat sobradament explotat fins l’extenuació: parlo del potencial que té aquesta Barcelona d’intramurs per ser, de nou, un indret que els barcelonins sentin com a propi, on hi val la pena viure. Ara bé, això només serà possible quan la ciutat torni a prendre’s a si mateixa seriosament, aposti per la qualitat en lloc de la quantitat i el gegantisme, i agafi consciència real de la seva capitalitat catalana.
