Si l’ira d’en Duran mesurés l’èxit d’en Vila, us ben asseguro que hauria guanyat. Els qui hem assistit al congrés d’Unió de Sitges, hem assistit al penós espectacle de la irascibilitat de l’etern líder d’Unió .
No és que en Duran insulti (que ho fa i a vegades ni se’n dona conta), és que es passa l’estona renyant-nos als qui no compartim els seus desitjos. En el primer discurs, va deixar per escrit tants atacs als convergents que ni la Alícia s’hi hagués atrevit (fins i tot La Vanguardia se’n fa creus!. Ells sabran perquè li aguanten tantes rebequeries…). Avui, en el seu discurs de defensa de candidatura, destil·lava bilis verda. I és que l’home no suporta una altra Unió que la que es plega als seus mandats. Ha arribat a dir que cal una Unió que es governi amb força. Ha dit “força”, sortosament. Però ha sonat a “mano dura”. Ha menystingut les cites i referències als històrics al·legant que “es treuen de context”… ell que de molts autors només ensap les cites (Va, Duran, confessa que no t’has llegit “incerta glòria”). El millor que té en Duran és que miraculosament ha deixat encara gent amb criteri propi a la seva candidatura. Res està encara perdut…
Mentre, en Vila ha fet un discurs autèntic. Perquè les coses estan molt malament i la gent necessita que els polítics els diguin la veritat. La política dels partits copats per funcionaris i menjadores no sap què respondre davant dels reptes autèntics. En Vila els ha plantejat: indignats, crisi de valors, de país, d’estats. Un sentiment d’impotent independentisme. I ha ofert idees per començar a canviar el partit: limitació de mandats, llistes obertes, consulta a militància per temes claus, assemblearisme real, respecte a les decisions territorials…
Tot això culminat amb un èxit sense precedents, ja que el 20 % d’en Vila en confrontació a llista tancada davant d’en Duran és un èxit absolut. Quan començàvem e gestar la candidatura, volíem superar el 10% com a objectiu raonable. Un 20% era un somni impossible, tot i que, per ser sincers avui ens “ha sabido a poco”… Algún malintencionat voldrà comparar-ho amb el 22% que vaig treure com a candidat més votat del Mati. Us recordo que era un altre sistema d’elecció amb llistes obertes, i on per tant es podien escollir membres de les dues candidatures. Amb aquest mateix sistema, en Vila, ell personalment, hagués superat sense problemes el 50%, ja que el vot de simpatia hagués estat molt fàcil.
Si hi ha un guanyador, és en Vila. Ni us imagineu el què ha hagut de fer per presentar-se. Ha tingut a tota una maquinaria i al propi Duran baixant a l’arena (com fa NOMÉS cada 4 anys). Però el més increïble és l’equip que s’ha creat al seu voltant. Hi ha encara 20 “mohicans” que han fet possible que 162 compromissaris trenquessin el setge i mantinguin encara viva la flama de la Unió dels fundadors.
Ara tot està per fer. En Vila pot, si vol liderar un canvi real a Unió. Un nou congrés d’estatuts previst per d’aquí a menys de dos anys ens pot permetre canviar de veritat el partit o deixar-lo ja definitivament enterrat. En Vila ens ha donat generosament la possibilitat de tornar-ho a intentar. Si vol, si encara té forces, és l’home per encapçalar el canvi a Unió. Ell i només ell.En aquesta batalla, el darrer del mohicans ha plantat cara i ha sobreviscut. I sobrevivint és com , en política ,s’acaben guanyat les guerres.
(Per cert, Duran, pren-t’ho amb calma: els matiners ens hem conjurat i anirem a Montserrat a enterrar el carnet sota una pedra ben fonda, per evitar temptacions d’estripar-lo. Forever.)
