El fragment evangèlic que llegim avui, és continuació del de diumenge passat en el que, fent servir l’al·legoria del cep i les sarments, Jesús ens exhortava a estar units a Ell per així poder donar molt de fruit. Avui, concretant una mica més, ens diu: “manteniu-vos en l’amor que us tinc”, i afegeix com ho hem de fer: “Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té”.
I més endavant diu Jesús: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. El primer que ens sorprèn és que, una cosa aparentment tan fàcil i agradable com és estimar, Jesús ens l’hagi manada més d’una vegada en el seu Evangeli. Serà potser perquè l’amor no és tan fàcil com sembla? Doncs sí, diguem-ho clar: L’amor no és fàcil i mai ho serà. Estem parlant, és clar, de l’amor veritable no pas d’aquest amor fàcil que la nostra cultura intenta per tots els mitjans posar-nos a peu pla.
L’amor veritable exigeix sempre sortir d’un mateix per anar a l’encontre de l’altre. Exigeix superar el nostre egoisme, el nostre amor propi i la nostra comoditat. I això, potser resulta fàcil fer-ho alguna vegada, un dia o una temporada, però, què difícil és fer-ho sempre. I més que res és difícil perquè l’amor veritable no admet distinció de persones. Aquell o aquella que només estima les persones que li cauen bé, les qui li atreuen físicament, estèticament o sexualment….. d’aquell o d’aquella no es pot dir que estimi amb un amor veritable, perquè en el fons el que fa és buscar-se a si mateix, la seva motivació principal és l’autocomplaença.
L’amor és quelcom enormement seriós que exigeix un aprenentatge constant ja des de la infància. És difícil estimar perquè és difícil sortir d’un mateix. “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” ha dit Jesús. Donar la vida no vol dir només morir pels altres, això pot ser exactament així en algun cas, però donar la vida, en un sentit més ampli significa esmerçar la nostra pròpia vida perquè siguin feliços els que viuen al nostre entorn; significa preguntar-se cada matí què puc fer per millorar la meva relació amb els demés, què puc fer per ajudar-los a ser millors i fer que se sentin fills estimats de Déu, d’un Déu que és Amor.
Aquest Déu que és Amor, és precisament el Déu que ens ha revelat Jesucrist i que no té res a veure amb el déu que molta gent es posa a la boca per justificar guerres i per matar…., és en aquest Déu en qui es fonamenta el manament de l’amor. Com hem llegit a la segona lectura de Sant Joan: “Hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu”. I continua dient Joan: “…no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu… Ell ha estat el primer en estimar-nos, tant, que ha enviat el seu Fill”. Per això el Papa Benet XVI ha dit “l’amor ja no és només un manament, sinó la resposta al do de l’amor que ve al nostre encontre”. L’amor és el motiu pel qual Déu ha entrat en relació amb l’home. Amor és, doncs, la resposta que Déu espera per part de l’ésser humà.
L’Esperit desvetlla en l’ésser humà l’anhel d’invocar Déu i de fer el bé. “Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé” aquestes són les paraules que diu Pere quan s’adona que Déu és per a tothom al veure l’actitud del centurió Corneli. Déu ofereix el seu do a tothom que vulgui acceptar-lo. Però l’amor que se’ns exigeix és el mateix que ens ha estat donat, aquest és justament el testimoniatge clar i net que els cristians i l’Església com institució hem de donar: un testimoniatge d’amor, d’alegria plena i de solidaritat. És aquí on juguem la nostra identitat cristiana.
