Guanyadora de cinc Premis Goya (a la millor actriu de repartiment, a la millor pel·lícula, al millor guió, a la millor actriu protagonista i a la millor direcció), la pel·lícula Els Diumenges conta la història d’Ainara, una jove de 17 anys, en el moment que ha de decidir quina carrera universitària estudiarà. En un gir inesperat, la jove descarta els estudis universitaris i sospesa de donar-se a Déu en un monestir de vida contemplativa. Evidentment, la seua decisió deixa descol·locada la seua família.
Premi Conxa d’Or a la millor pel·lícula del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 2025, Els Diumenges, amb guió i direcció d’Alauda de Azúa, ens mostra l’actualitat, també al segle XXI, de la vida contemplativa en el nostre món, amb el silenci, la pregària i la comunió fraterna, com a eixos vertebradors d’aquesta vocació.
El monaquisme, que naix amb els primers monjos, sobretot a l’Egipte, al segle IV, és també hui una opció vàlida, encara que minoritària, que omple de sentit aquells que senten la crida de Déu a viure en un monestir.
En el Jubileu de la Vida Consagrada, el 9 d’octubre passat, a Roma, el papa Lleó animava els consagrats a ser “testimonis vius de la presència de Déu en la pròpia existència” i a ser “signes profètics” en mig del món i de l’Església.
El papa Lleó utilitzava tres verbs que donen sentit a la vida dels monjos i de les monges i que els contemplatius hem de fer nostres, per tal de ser fidels a la vocació rebuda.
El primer dels verbs és “demanar”, que no és sinó “reconèixer en la pobresa, que tot és do del Senyor”. El segon verb és “buscar”, que és “obrir-se en obediència a descobrir cada dia el camí a seguir”. I finalment, el tercer verb és “cridar”, que és “oferir als germans els dons rebuts, amb cor pur, estimant tothom amb respecte i gratuïtat”.
El 1993, el bisbe Ramon Buxarrais, bisbe emèrit de Màlaga, va escriure el llibre, “Elisenda, vocació de ser arrel”, on aquest bisbe feia conèixer el valor i la necessitat de la vida contemplativa en l’Església. El bisbe Buxarrais, amb aquest llibre, amè i senzill i fàcil de llegir, escrit amb un estil narratiu, descobria els valors reals i ocults de la vida contemplativa femenina. A través d’una trama semi-històrica i de manera gradual i agradable, el bisbe Buxarrais explicava el lloc preferent que la vida contemplativa té en el si de l’Església i en el món.
Crec que la vida contemplativa podem considerar-la com la primavera de l’Església i del món, pel fet que aquest carisma infon esperança, pau i fraternitat, unes realitats que avui la nostra societat necessitat tant i tant. És el testimoniatge de les cistercenques de Benaguasil, de Valbona de les Monges i de Valldonzella, de les carmelites descalces de Serra, Elx, Puçol, Mataró i Altea, de les dominiques de Paterna, Manresa, Oriola i Xàtiva, dels cartoixans de Porta-Coeli, de les clarisses de Vilobí d’Onyar, Gandia, Oriola i Vila-real, de les agustines de Sant Mateu i de Benicàssim, de les benedictines de Montserrat, Sant Pere de les Puel·les, Sant Daniel de Girona, Puiggraciós i Manacor, de les caputxines de València, dels benedictins de Montserrat, el Miracle i Cuixà, dels cistercencs de Poblet i Solius o de les cartoixanes de Benifassà, entre altres dones i hòmens consagrats a Déu en la pregària, el silenci i la fraternitat.
La bellesa de la vida contemplativa, com a signe profètic del Regne i per tant la vocació a donar-nos del tot a Déu (i als germans) en un monestir, només és possible si la nostra opció és fruit d’una experiència personal amb el Senyor Ressuscitat, si és fruit d’un trobament personal amb Ell, que ens crida i ens acompanya en aquest camí. Per això la vida contemplativa ens ha de fer més humans, més sol·lícits pels qui pateixen, més compassius, per tal de patir amb els qui tenen la vida marcada pel dolor i pel sofriment.
El seguiment del Crist en la vida contemplativa, ha d’allunyar de nosaltres les rigideses, les fredors, les intransigències, la indiferència. I és que la vida contemplativa, si es viu amb fidelitat i generositat, ha d’ajudar-nos a descobrir en cada home, un germà, fill d’un únic Pare.
Com ha dit José Manuel Vidal, director de Religión Digital, els contemplatius “són persones que escullen el silenci i l’amor absolut, per tal de ser bressol on Déu bressola el dolor de la humanitat”. Per això agraïm a Déu el do de la vida contemplativa, com el camí d’oblació a Déu i de comunió amb els germans.
