La primera part que tots volíem. Allò que enyoràvem. Començar endollats, profunditat, precisió, tall de bisturí. Res a criticar: ni a l’alineació, ni al joc, ni a la culerada que omplia el camp com si ja fos la semifinal, ni a l’afició contrària (per cert, una pega, si: cal xiular quan la megafonia s’hi adreça en la seva llengua, no seria un bon moment per aplaudir-los-hi, com és el cas, l’esportivitat?) gairebé ni res a criticar ni a l’àrbitre… només queden per criticar aquells horrorosos ninots infables de darrere de les porteries que segurament marcaran els malsons d’una generació d’infants. Que poc apropiat, que estrafolari, que dissonant amb la fanfàrria de l’himne de la champions.
Fora del petit detall dels homes de tub de vent, que ja és buscar per a desfogar la mala lluna d’un dia enfarfegat de feina i trucades i enuig i tensió mal resolta, de pujar feixugament esglaons de lentes hores, fora que el telèfon mai sona quan tu vols i el semàfor massa sovint t’espera per a posar-se vermell i la tropa furibunda d’agents de l’ordre de l’Hereu tan atrafegats posant muntes que no s’adonen de la munió de fulanes que hi ha entre els cotxes mal aparcats, que tot això també t’ho trobes quan vas a partits normalets, fora del que és ordinàriament habitual, deia, la primera part perfecte. Començar endollats, profunditat, precisió, tall de bisturí. I Messi, gloriós, esplendorós, divertit, trenant el fil que l’equip li donava i esteranyinant l’escaire dret de la porta d’aquell porter tan curiós i peculiar que tenen els alemanys, que em sembla que si un dia passa pel Tirsa, de tan estrany que arriba a ser acabaríem sent amics. I Henry explossiu, vertical, elegantíssim, retornat i retrobat en el seu terreny, jugant tant o més be sense pilota que amb pilota. I Touré immens, valent, segur, més lliure on avui jugava per a despenjar-se en atac.
Pedrito amb el segon gol arrodonia la constatació de la superioritat abans del xiulet que podia haver tancat l’eliminatòria, i que el contrari hagués signat.
La primera part que ens calia a tots plegats. Però resulta que no s’havia acabat. Perquè el que en qualsevol altre camp del món i amb qualsevol altre equip del món (o els nostres mateixos, només fa uns anys) hagués estat una segona part òbvia, ensucrada de malícia provinciana, taciturna, avorrida, òbvia i narcotitzant, de contenció i roc a la faixa “que queda molta competició i ens hem de reservar”, ha resultat una segona part tant o més distreta, presidida pel segon gol de Messi. Ràbia, fam de gol, no donar-ne cap per verda. Perquè la contenció és probablement l’únic mot que aquest equip no sap declinar. Els canvis que, ofensius, ho proven, i el gol de Bojan, reivindicant-se del mal partit a València en els tres minuts que Pep li concedia, han estat el corol·lari perfecte, el compàs final d’òpera verdiniana, l’acord harmònic que ha tancat una perfecta cavalcada per acabar de passar el desert i començar a albirar amb optimisme les muralles de la propera ciutadella.
