Un dels treballs menys divulgats de Charles Baudelaire, el poeta maleït segons uns, i el maleït poeta segons altres, fou la publicació d’un recull d’epístoles dirigides a la seva mare. Aquell recull que portava per nom Mon coeur mis a nu (El meu cor despullat), publicat el 1897, alliberava per les paraules els seus fantasmes i escopia les aprensions i els verins que, segons ell, havia hagut d’empassar-se tota la vida.
A vegades ens costa de comprendre l’esdevenidor vital de molts dels grans artistes, escriptors, músics, científics o, en fi, creadors en general. Mai acabem d’entendre prou bé com va ser que, en un moment determinat, tot aquest brogit interior els va obligar a seguir un camí que s’intuïa ple de dificultats, però al qual no podien ni volien renunciar. El món ha evolucionat en tots els camps gràcies a moltes d’aquestes decisions que algú va prendre en un moment de la seva vida. Malauradament, a nosaltres sols ens ha arribat la informació dels privilegiats que van poder tirar endavant i no pas la de molts altres milers que decidiren el mateix, però que van acabar malament. Segurament morts de gana o enfollits en un racó d’algun fosc hospital.
Aquesta necessitat impetuosa de fer les coses que un vol fer és quelcom que tots hem experimentat alguna vegada. Si tenim una vida, podríem dir “normal”, les responsabilitats i els compromisos, l’entorn i les normes de l’estructura social ens forcen a anar per camins que en els moments més sincers i reveladors de la nostra existència no voldríem transitar. De fet, és més senzill quedar bé amb tothom que no pas amb un mateix. Sí, en un moment o altre podem acomplir aquest desig de llibertat pròpia, però sempre durant un temps curt i de forma parcial. Mai hem pogut seguir les nostres inquietuds i les nostres il·lusions de manera plena i fins al final.
Per això aquesta carta de Baudelaire és quelcom que en un moment o altre, nosaltres també voldríem escriure, però mai escriurem. No per guardar-la en un racó del nostre disc dur o al calaix dels mals endreços, sinó fer-la pública a tothom que la vulgui llegir. Possiblement seria una bona manera de descobrir que podem ser quelcom més que bones persones, bons ciutadans, bons fills, bons pares… bons i respectuosos amb tothom.
I què hi podríem explicar, en aquesta hipotètica missiva? Doncs segurament moltes coses, com aquell dia quan vam conèixer una noia a la platja i no fórem capaços de fer el pas següent perquè la nostra vida ja estava muntada. O també al principi, quan forçats per aquesta “realitat de la vida” algú ens va convèncer que estudiar enginyeria era millor que belles arts i els pinzells que teníem preparats van quedar secs per sempre més.
També podríem explicar quan a la mili, avorrits i farts de tantes bajanades, decidírem fotre el camp, però al cap de dues hores ja tornàvem al cau acollonits i porucs, incapaços de seguir el camí de rebel·lia que ens marcava el cor, obedients a les consignes tradicionals del nostre cap ben endreçat. I si parléssim de les revolucions? De quan vam tenir l’oportunitat de fer l’autèntica revolució. Aquella de la subversió, dels crits i de l’enfrontament directe. Però també hi vàrem renunciar, incapaços d’abraçar aquesta llibertat absoluta i caòtica i fugir del “control establert”.
I quan aquell bon amic va decidir marxar a Austràlia i ens va oferir d’anar-hi junts? Era el moment, sí senyor. Però, com sempre, tot plegat era massa lluny, massa incert, massa complicat… massa, massa, massa.
Quantes vegades ens hem mossegat la llengua fins a fer-nos sang, per no escopir les veritats al que teníem davant predicant obediència, respecte i prudència? Quantes vegades hem tancat els punys dins de les butxaques en lloc de treure’ls i deixar anar un mastegot a tants pòtols, inútils i lladregots que ens volen donar lliçons? Per què callem per no ofendre, marxem per no discutir o assentim quan volem negar?
Fem coses que voldríem deixar de fer, triem camins planers i els nostres objectius són simples, sense esperit. L’esdevenir diari és avorrit, orfe d’emocions, buit d’esperança. Som qui volem ser? O, més ben dit, sabem qui hauríem pogut arribar a ser?
Llavors, mentre cremem anys i desitjos, mentre ignorem idees i buidem esperances, arriba aquell moment en què en comptes de sumar ja restem, en comptes d’anar lleugers ens grinyola tot i el nostre cap ja s’ha buidat d’il·lusions i es comença a emplenar de temors. En aquest moment en què tenim més a prop la mort que la vida ens adonem que hem perdut el temps fent allò que “calia fer” i no allò que “volíem fer”.
Però aleshores ja és tard… massa tard.
