És la casa que fou dels meus avis i pares i on jo vaig néixer. La façana es troba completament diferent. Conserva els balcons i finestres i els actuals propietaris han transformat la façana de pedra vista. Diria mentida si quan passo pel seu davant negués que els records m’absorbeixen el pensament i em retrobo amb la nena que havia estat, en aquelles hores tant felices, jugant amb els veïns, visitant el meu amic Marc (tenia l’edat de l’avi i vivia al costat de casa) i era la seva joguina. A casa no volia menjar i amb el Marc sortíem al carrer, em donava la mà i anàvem a comprar mongetes cuites que em posava en un platet de joguina i fèiem el gran festí.
La nebulosa del temps esborra els records però hi ha fets que són inoblidables.
Passar per davant de la casa on va transcórrer la meva infància i adolescència és sentir encara aquella olor de xocolata desfeta on hi sucàvem melindros, es veure aquell menjador de mosaics amb figures arabesques, la làmpada amb bombetes en forma d’espelma, és pujar l’escala de granit, és sortir a la terrassa solejada plena de geranis i és baixar al jardí amb roses de tots colors i tallar dàlies per fer rams o regar els parterres plens de flors.
I és endinsar-me en l’estudi del pare, amb el piano generalment desafinat, on les tardes de diumenge tocava i amb la mare i els cosins l’acompanyàvem cantant. Es rememorar aquella taula plena de partitures de música o les lleixes de la paret atapeïdes de llibres. És mirar aquells dibuixos al carbó on el pare ens immortalitzava.
És veure aquella taula ample de menjador on ens asseiem 8 persones, amb l’olla del caldo fumejant, la carn d’olla de diari i l’arròs dels festius.
Recordo aquella exactitud dels àpats. Al primer toc d’oració la sopera era a taula i encara veig aquelles cares alegres i felices, on no es coneixia el mal humor.
La mare era per mi amor, tendresa i confiança. Al seu costat mai vaig saber que era la por. Eren els seus braços que em bressolaven i si tenia un malson eren les seves dolces paraules que m’allunyaven els fantasmes de la ment, eren les seves mans que m’acaronaven fins que encetava el son.
Al passar per davant de la casa dels meus avantpassats m’he omplert de records que es dilueixen però no es perden en el temps. Em veig menuda, feliç, estimada mentre recorro amb el pensament cada estada que fou de la meva llar. Segurament que res és igual, tot estarà canviat. Mil vivències que segurament foren cremades en una foguera de l’estimat jardí perquè als nous propietaris res d’aquells trossets de vida de la meva família no els interessava.
Puc entreveure aquella llum solar que prenia possessió de la casa, amb la família reunida, amb els amics que ens visitaven, però el que més copsa la meva ànima és aquella sensació de seguretat i empara, aquella protecció que tots em prodigaven i que tant he enyorat.
Al passar per davant de la casa enyorada la meva mà ha resseguit la paret, he mirat finestres i balcons i el meu cor s’ha encongit perquè tots aquells que formàvem una família, pares, avis i germà, i el Marc i el Càndid, els amics fidels que m’estimaven i estimava, ja no hi són. Només, d’aquell temps, jo he sobreviscut i la casa que em porta records feliços i llunyans, mentre l’ànima plora d’enyor i de nostàlgia per tantes coses perdudes impossible de recuperar.
