El principal defecte dels mitjans catalans és partir que una visió crítica ha de ser essencialment i únicament progressista. Un progressisme light on l’esquerra dura és substituïda per coses postmodernes robades del Mr. Wonderful. Això, en un sector tradicionalment d’esquerres, provoca que a l’hora de tractar la política exterior es faci amb la corona ideològica que domina el gremi. En poques paraules: s’analitza una realitat aliena en base a les filies i fòbies del periodista de torn. Un error molt gran si vols analitzar qualsevol societat on el posicionament propi de cadascú no pot contaminar res a l’hora de desgranar els problemes.
La Vanguardia, l’Ara o TV3 van vendre les eleccions generals del Regne Unit com si fossin entre el mal, representat per “l’excèntric i racista Boris Johnson”, i una amalgama d’european warriors formada per l’SNP, els laboristes i els liberal-demòcrates. La realitat és que aquests comicis es van fer per aplanar el camí del Brexit a la Cambra dels Comuns, el qual havia vetat la sortida de la UE després del referèndum. En el cas dels tories és el tercer vistiplau que reben, doncs primer va ser el referèndum, després el procés de primàries i finalment les eleccions. Les acusacions d’islamofòbia contra Boris Johnson han tingut el mateix pes que les acusacions d’antisemitisme que rebia Jeremy Corbyn.
El gran perjudicat dels comicis ha sigut el Partit Laborista i la seva manca d’estratègia política. Molts han vestit a Jeremy Corbyn com l’europeista que demanava un segon referèndum. La realitat, però, és que tant Corbyn com Johnson són igual d’euroescèptics. El laborisme ha mort per la distància entre el seu lideratge i els seus quadres i entre els seus quadres i els seus votants. De fet, els principals culpables de la patacada han estat quadres propers al New Labour de Tony Blair, els quals han deixat el partit en una posició absolutament indefinida a l’hora de tractar el Brexit. Corbyn fent campanya per un segon referèndum és com Rajoy fent campanya per la independència. Una cosa més que infumable.
La indefinició dels laboristes ha provocat que aquests perdin votants en zones tradicionalment obreres i euroescèptiques –especialment al nord d’Anglaterra i les Midlands, fent que els transvasament de vots que va del Labour Party al Brexit Party beneficiï a tota candidatura del Partit Conservador. Aquelles zones amb votants d’esquerra de caire postmodern i major nivell d’ingressos la caiguda ha estat menor. En aquest cas els guanys han estat de caire absolutament pírrics pels liberals. Demanar un segon referèndum era una de les jugades més absurdes que es podien fer. Només cal veure com 59 dels representants perduts pels laboristes eren de zones obreres i brexiters. Han perdut per totes bandes perquè no han ocupat cap espai. La sortida d’aquest atzucac portarà a un enfortiment de la facció Blue Labour, una esquerra més tradicional –obertament partidària de sortir de la UE- i allunyada de les corrents acadèmiques que han inundat els mitjans amb les tesis neocolonials.
El Partit Conservador partia d’una estratègia clara i cohesionada. Tothom sabia quina era la idea central que transmetia. El Partit Laborista es trobava més perdut que un pop en un garatge i el seu candidat no resultava creïble amb el que defensava. El referèndum pel Brexit l’any 2016 va suposar un tret al cap contra l’stablishment liberal europeu. També va suposar l’inici d’una etapa on l’esquerra erasmus i els seus homòlegs nord-americans, ben representada per les elits del Partit Demòcrata, començava a morir políticament. Els tories van saber veure aquest canvi i, al contrari del que es diu, han evitat que l’extrema dreta capitalitzi l’euroescepticisme britànic. Si Boris Johnson aparca el Brexit i vol fer un gir thatcherià l’únic dic de contenció serà una esquerra que tingui en el pa, el sostre, el treball i la seguretat com a referents. Si això no passa –si els intel·lectuals progressistes londinencs creuen més important pel partit els seus estudis de deconstrucció colonial (sic) que els seus votants- l’alternativa serà el Brexit Party i la consegüent reculada en drets i llibertats.
