Fa uns dies vaig viatjar a Toulouse on hi tinc familiars. No ens veiem massa sovint però quan ens trobem no ens cansem de recordar els nostres avantpassats, que fa temps que van deixar-nos.
La mare de la Maria era cosina del pare i van tenir sempre una confraternitat que els anys ni la absència no van refredar.
Abans de la guerra civil la Maria, la cosina, va casar-se i quan va acabar la confrontació dels dos bàndols espanyols el seu home per raons polítiques va haver d’exiliar-se a França.
I la Maria va quedar-se sola aquí amb un nen de mesos que va emmalaltir de diftèria. En temps dificultosos i amb assistència mèdica deficient el nen va acabar morint.
La soledat de la Maria fou molt gran. Els meus pares l’arropaven, l’acompanyaven, procuraven distreure-la però l’absència i l’enyorança del seu espòs en temps difícils i la mort dolorosa d’un fill són massa impactants per superar-ho.
Acabada la guerra civil l’home de la Maria no podia tornar per por de represàlies i ella no volia quedar-se sola aquí. Així que va contractar un guia perquè la portés caminant a l’altra banda dels Pirineus.
De la guerra civil no en recordo res però tinc molt present a la Maria que m’abraçava, em mimava, em besava com si jo podés suplir l’afecte d’aquell fill mort quan només despertava a la vida.
Els pares sentien una admiració profunda per la Maria. Que una dona sola s’atrevís a passar els Pirineus en temps tan perillosos i difícils buscant l’amor i la companyia de l’espòs que per cruels circumstàncies de la vida estaven separats, els commovia. En el bagul dels records dels meus pares encara hi havia una fotografia, que els anys havien esgrogueït, de la Maria amb el seu nen els braços mirant-lo amb orgull i amor.
Ja a França va néixer la Marie. Ella és francesa però també catalana i viu i sent com a propi el país dels seu pares. Van ensenyar-li a estimar les seves arrels, als seus fills francesos els parla en català i la casa que van deixar-li en herència no l’ha venuda.
Quan les coses van anar normalitzant-se a Catalunya la Maria, el seu home i la nena venien esporàdicament però no podien quedar-se. A França tenien un negoci que els hi anava bé i aquí era massa tard per començar de nou.
Foren moltes les persones que com la Maria varen veure’s obligats a passar a França com podien (la frontera estava tancada) i van formar com una gran familia esperant el moment de tornar. A molts els va ser impossible.
En aquesta meva última visita a Toulouse he portat la fotografia de la mare de la Maria amb el seu nen els braços. S’ha emocionat i m’ha preguntat mil coses que no recordo però he evocat la seva figura trista, melancòlica que m’estimava perquè amb la meva inconsciència l’ajudava a oblidar el fill que havia perdut.
Hem anat amb la Marie a un petit cementiri on són enterrats els seus pares. Les dues teníem llàgrimes als ulls. Ella evocava la figura dels seus pares i li dolia que els seus cossos no podessin reposar a la pàtria que tant havien enyorat i jo pensava en aquells dona solitària que un dia va travessar els Pirineus a peu on l’esperava l’home estimat exposant-se a mil perills.
