El malson de la COVID-19, agreujat amb la variant delta encara més infecciosa, torna a agafar embranzida, després d’una curta i enganyadora tongada de passatgera disminució d’infeccions. Llegeixo que a Catalunya una xifra de 300 infeccions diàries ha disparat totes les alarmes. Que el lector català s’imagini, doncs, com ho ha fet a Alemanya la xifra de 50.000 infeccions diàries a la que es va arribar el dimecres 20 de novembre! En proporció a la xifra d’habitants del país, és com si a Catalunya s’hagués arribat a les 4.500 infeccions en un sol dia. Fa pocs mesos quan hom creia que el pitjor ja havia passat, es passava justet de les 1000 infeccions diàries, que a Catalunya correspondria a unes 90.
A alguns llocs d’Alemanya ( a Baviera, Saxònia i Turingia) els hospitals han arribat a la frontera de les seves possibilitats i això motiva que els polítics estiguin considerant la possibilitat d’endurir molt més la pressió sobre la gent no vacunada. Aquests no vacunats representen el 90 % dels que han hagut de ser hospitalitzats pel corona i dels que van morint per la mateixa causa.
La posició de respectar la voluntat individual dels ciutadans i d’aconseguir per persuasió l’alt nivell de vacunació que caldria per reduir les infeccions a un mínim suportable, ha estat tan lloable com inefectiva. Els vacunats completament són actualment el 67 % de la població, encara que aquests dies darrers està augmentant sensiblement. Metges i viròlegs demanen insistentment que almenys s’obligui a vacunar-se a tots aquells oficis que tinguin contacte professional amb gent especialment en perill (sanitat, assistència a gent gran etc.). En un projecte de llei que presenten els partits que formaran el següent govern alemany, també s’hi inclou que per anar a treballar calgui estar vacunat, guarit, o fer-se un test diari.
En la lluita contra la COVID (a diferència d’Espanya) el govern federal actua en estreta col·laboració amb els dels estats de la federació, i aquests, dins d’un marc que val per tots, tenen llibertat per endurir les seves mesures si la situació al seu estat s’agreuja. Una de les mesures que ja s’aplica a uns quants estats (un d’ells Hamburg, on jo visc) és que tant a la gastronomia com a actes públics (teatres, concerts, etc.) només hi tinc accés les persones VC (tradueixo lliurement l’expressió alemanya 2G que vol dir vacunats i curats).
Hi ha encara molta gent que es nega rodonament a vacunar-se, i que protesta contra la “divisió en ciutadans de primera i de segona classe”. He de confessar que és una posició que no entenc ni que em matin. Quin risc real hi ha en vacunar-se? Segons l’experiència a tot arreu, en el pitjor cas unes molèsties passatgeres. I quin risc real hi ha en no vacunar-se? Curt i ras: morir-se després de patir molt, com demostra també l’experiència actual. Considerar l’obligació de vacunar-se com un atemptat contra la llibertat personal és d’un egoïsme i d’una miopia esclatants. La llibertat personal d’un acaba on comença la de l’altre, i si jo no em vacuno poso en perill la salut i la vida dels que em volten. I això fa que jo no tingui la llibertat de posar en perill aquestes vides (i la meva mateix), sinó fins i tot l’obligació de protegir-les fent el que calgui, en aquest cas vacunar-se.
És allò de l’Einstein que sempre tinc motius per repetir: la imbecilitat humana és la única cosa a l’univers que sabem que no té límits… Però quan costa tantes vides, caldria posar-hi tanques estretes.
