L’octubre passat vaig publicar aquí un parell d’articles sobre el conflicte a Gaza. Allà hi deia que per aquelles dates un dels dirigents de Hamàs havia dit que el seu objectiu era l’extermini d’Israel “encara que molts del nostre poble hagin de perdre la vida com a màrtirs per la nostra causa“. Tot el que ha passat i segueix passant a Gaza des de llavors no ha fet més que confirmar que els pobres palestinencs en aquesta superpoblada franja, són sacrificats sense miraments, agafats entre les dues rodes de molí dels fanàtics de Hamàs i dels fanàtics al govern d’Israel. Aquests darrers no han comprès (deuen ser incapaços fins i tot de proposar-se de comprendre-ho) que la seva obsessió de l’extermini de Hamàs és molt probablement irrealitzable i que amb aquesta guerra estant fent el joc als terroristes, convertint arreu les simpaties per Israel en aversió pels resultats de la seva acció bèl·lica.
Tots els estats occidentals rellevants igual que l’ONU, han exhortat Israel a dur a terme la seva guerra, preservant la població civil dels seus efectes, mitjançant zones i corredors humanitaris. I això, malauradament, no passa de ser bones intencions, formulacions imprescindibles per no fer-se còmplices de tanta mortaldat, però gairebé impossibles de portar a la pràctica.
Els israelians han declarat com a zona humanitària on es pogués refugiar la gent, ara una al sud, ara una al nord, però al final han hagut de tornar a demanar que els refugiats en tornessin a fugir. I és que per Hamàs és senzillíssim de convertir cada “zona humanitària“ en un nou infern. En tenen prou (i com sigui, ho aconsegueixen) a disparar míssils o drons contra Israel des d’una escola o un hospital i, segurament, tot seguit anar-se’n rápidament per estar segurs que la resposta de les bombes israelianes vindrà de seguida, i altra vegada el món es tornarà més antiisraelià.
Tot plegat encara es complica més amb els altres escenaris de confrontació. Al nord els fanàtics d’Hisbollà amb l’ajuda dels fanàtics d’Iran als que no els fa ni fred ni calor les víctimes que hi hagi a la població libanesa. A l’est, els fanàtics colons israelians ultres, treient de les seves terres els pagesos palestinencs i aprofondint encara més l’abisme entre les dues comunitats d’aquesta terra, “santa” per tres religions, però cada vegada més infernal pels seus habitants.
Sortida fàcil d’aquest infern no n’hi ha cap. Però si davant del seu poble Israel tingués millors estadistes i menys obcecats, no cal ser cap expert per veure que la seva política hauria de ser molt diferent. Per començar, un intercanvi dels hostatges per presoners palestinencs i una llarga treva, com ja han proposat els que intenten ser mediadors en el conflicte. I després, si Hamàs tornés a iniciar les hostilitats respondre-hi sense tornar a caure a la mateixa trampa. És difícil de creure que el servei secret israelià, el Mossad, no disposi d’altres camins per trobar una resposta menys espectacular, menys nociva pels interessos d’Israel, però a la llarga més efectiva.
Ja sé que des de lluny és molt fàcil de parlar i d’imaginar-se solucions. Ja sé que el fanatisme de les dues bandes fa ser molt pessimista. Però alguna manera hi ha d’haver perquè aquest malson no s’eternitzi. Qui la trobi hauria de tenir assegurat el premi Nobel de la Pau…
