Que no estem salvats és una veritat que notem quan ens trobem sols i vulnerables; que no som innocents, ho sap qualsevol una mica sincer amb un mateix. Si això ja costa de dur, al pobre Kafka se li afegia la consciència de la culpa. I quina llosa, la culpa de Kafka.
Kafka és culpable de ser l’exclòs, l’aïllat. És culpable de sentir repulsió per la vida quan representa que la nostra obligació és ser feliços. Perquè Kafka ho troba tot molt limitat, tot li queda petit, l’oprimeix Die Enge, l’estretor. És difícil sentir una distància abismal entre un mateix i la realitat i alhora ser un dels autors del segle XX que ha aportat més sobre la condició humana. “De cel·la en cel·la, tota la vida”, explica als diaris. La seva sort és que aquestes presons van ser també font de la seva grandesa: ningú va conèixer aquell gran desig d’autolimitació com ell. No busca la multiplicitat, sinó concentració, restringir el camp, en la recerca d’una veritat, que al final de la seva vida va assumir com a l’acceptació dels contraris.
Com a bon culpable escrivia de nit, castigat per l’insomni – “els homes que no dormen són culpables, perquè no coneixen la serenitat de l’ànima i els torturen les obsessions”-. Després de mirar-se i analitzar-se com un posseït, se n’adona que no en té prou: la introspecció és limitada. Quan mirar-se no és suficient, no queda més remei que mirar amunt, a l’espera d’un Déu que completi el sentit. L’espera és fonamental en Kafka. “Aquesta espera donava un objectiu a la seva vida, que si no li semblava molt indeterminada; tenia un punt fixat al davant, que li marcava el temps i el feia estar segur d’existir.”
El Déu de Kafka, però, és pitjor que la solució terrenal: un Déu que ens ofereix alhora la felicitat i la impossibilitat de gaudir-la. La salvació esdevé un doble joc de culpa: uns culpables sense saber-ho i altres salvats sense accés a la salvació. La divinitat no salva i totes les preguntes són inútils perquè elles mateixes interroguen. Cap al final de la seva vida, diu que no sap com havia pogut tenir la il·lusió de fer-se preguntes. L’absència de respostes, com no pot ésser d’altra manera, incrementa encara més la llosa de la culpa i la incertesa. Com en tots els genis, la seva lucidesa sobrehumana augmentava les ferides, en comptes de calmar-les. Siguem sincers: Kafka no ajuda a salvar-nos ni a alleujar-nos les culpes, però sí a assumir la nostra petitesa amb una mica més de dignitat.
(Ah, sàpigueu que el llibre és un assaig literari sobre la vida de Kafka, escrit per Citati i que publica Quaderns Crema. I de Citati, què n’he de dir, quina felicitat veure algú que s’estima tant el que fa).
