És avorrit, molt avorrit, avorridíssim, no es sembla gens a la realitat viva del nostre poble. Una vegada i un altra vegada i així repetidament la nostra afirmació en la joia es viscuda com una monocroma queixa deslluïda en laments opacs i en grises reivindicacions tristes. Potser sí que som unos niños levantinos i ens ofega l’estètica, però el que diuen que ens passa i el que vivim no se sembla gens. Dic tot això reflexionant sobre el to de les cròniques que parlen sobre independentisme català, és un to desviat d’una manera interessada fent crispat el que no ho és gens. No s’equivoquin més. Com ens neix de molt endins no és pas un xiscle sinó un cant, no és pas un esgarip sinó la veu d’un poble que avança seré, convençut, determinat. És la nostra serenitat la que fa por. És la convicció la que es vol crispar. Amb la nostra determinació no se sap ja que redimonis fer.
Ho proven tot, repeteixen cromos. Miguel Primo de Rivera Orbaneja va nèixer el 8 de gener de 1870 a Jerez de la Frontera. Ines Arrimadas Garcia va nèixer el 3 de juliol de 1981 a Jerez de la Frontera. El primer va prohibir el Cant de la Senyera, la sardana i les casulles gòtiques. totes elles armes ben terribles de la violència catalana. La segona anomenada per la premsa madrilenya com la andaluza que revolucionó la política catalana, vol ser president de Catalunya. Crec que s’haurà d’esperar , un andalús ja ha estat president de Catalunya, ara toca que primer una catalana sigui president d’Andalusia. O no? … i desprès… en tot cas ja repetiran presidència aquí.
El nyigo nyigo d’una dialèctica entre dependentisme i independentisme desenfoca la realitat catalana. Aquesta realitat catalana viu, i sempre des de la seva plenitud de vida, no vol ser pas una realitat captiva. La captivitat que patim dona rendes a uns opressors. Nosaltres volem la plenitud dels colors, de tots els colors de l’espectre; no volem pas el blanc i el negre de l’avorriment i la servitud. Nosaltres vivim la lluentor dels colors i els moviments dels nostres cossos en l’agilitat, no volem pas ser bloquejats. Com els dansaires de “La danse” d’ Henri Matisse senyalem moviment, impuls, ímpetu, salt, agilitat, ritme. Tot ballant marquem els passos al nostre aire i estem oberts a tothom que es vulgui sumar al joc alegre i lluent en que estem bellament ocupats , sempre hi hem convidat a persones de llocs molt diversos, fa molt de temps que molts hi van entrant contents : és una dansa de colors vius que ballen àgils dansaires. La dansa dels colors respira llibertat.
