La doctrina del canvi educatiu és cada vegada més forta i comença a ser digne d’imprudents qüestionar la bondat de la novetat, encara que de vegades sospitem que aquesta bondat sigui fruit únicament del caràcter innovador d’allò que jutgem. En aquest debat hi ha dues preguntes que semblen especialment rellevants: de què és capaç el nostre cervell? i per a què volem utilitzar-lo? Per a la primera sembla pertinent escoltar els neuròlegs i, per a la segona, em temo que hi ha candidats de sobres.
Els neuròlegs asseguren que encara sabem molt poc sobre les operacions cognitives del cervell com per establir plans pedagògics determinats. Tanmateix, tenim excedent de receptes pedagògiques. Si això és així, deu ser perquè la innovació pedagògica respon, com tantes altres coses, a algunes de les nostres més arrelades concepcions morals i no a coneixements científics. Si l’anterior consideració és correcta, llavors el canvi educatiu tindria molt a veure amb l’intent de tota forma de vida política de formar ciutadans que encaixin amb els propis ideals.
Davant d’aquesta situació, pot ser legítim plantejar alguns dubtes, no tant sobre les bases científiques de la nova educació, sinó sobre el tipus de persona que aquesta educació contribueix a fomentar. Sembla que adaptar-se als temps és, entre d’altres coses, educar tot fent, fomentar la iniciativa de l’alumne en l’aprenentatge i plantejar escenaris d’aprenentatge de curta durada. Res de llargues classes magistrals: molta feina per projectes i en equip. Això és el que demana el món del present i, per descomptat, tenim molt clar que el present mai s’equivoca o almenys pot mirar amb superioritat tot allò que li queda enrere. Tanmateix, el resultat podria ser un tipus de persona convençuda del seu dret a dir sempre el que pensa, encara que moltes vegades el que pensem només comença a ser interessant després de molta escolta i lectura pacient -coses que un fa individualment. El resultat podria ser una persona incapaç de treballar en alguna cosa llargament -encara que algunes de les coses més belles d’aquesta vida requereixin el treball pacient i reiterat en el temps. El resultat podria ser una persona amb moltes dificultats per concentrar-se, tenint present que no ha entrenat mai la concentració que s’obté en la lectura lenta i en l’escolta pacient d’allò que és complicat. Convé preguntar-se si amb tanta adaptació als nous temps i a allò que aquests demanen no estem deixant de cultivar quelcom que, precisament perquè és humà, és permanent i, conseqüentment, seguirà sent important perquè –igual que el passat– el nostre futur té molts números de seguir sent un futur humà.
