Ser transparents en les decisions públiques és una qüestió que està sobre l’agenda política, pública i mediàtica des de fa molts anys, tot i que els darrers 15 anys s’ha accentuat més.
El model clientelar, o també anomenat pre-modern, és el que ha predominant durant més temps a les administracions públiques. Utilitzar diner públic per la xarxa d’amics i familiars d’aquelles persones que governen és l’element característic del clientelisme. De fet, és el paradigma més utilitzat fins el segle XIX i continua està molt present en règims autoritaris.
Davant d’uns executius que buscaven l’interès particular vers l’interès general, comencen a sorgir, a partir del segle XIX, un moviment ciutadà que reivindica la necessitat de conèixer quines decisions públiques es prenen i quan, com i perquè. Al principi, la revolució era de poques dimensions i, com a conseqüència tenia poca incidència en la política. Les administracions públiques van anar passant per l’etapa més burocràtica (de mitjans del segle XIX fins a finals del segle) i més gerencial (anys 1980 fins inicis del segle XXI), amb l’objectiu d’anar tractant la transparència des de diferents visions. La primera etapa, la burocràtica, la solució per fer front a la transparència va estar en omplir molts papers amb l’objectiu de complir estrictament la norma. El segon període, el gerencial, es volia aprimar l’administració i tècniques com externalitzar i privatitzar van ser el què va caracteritzar aquesta etapa, la transparència s’entenia com un acte individual davant la necessitat de fer retallades de l’estat del benestar.
Poc a poc, es va entrar en un context on el destapament de casos de corrupció era constant i quasi diari. Aquesta situació va portar que s’organitzessin moviments per tot al món, amb molt suport de la ciutadania, que entre d’altres temes reivindicaven que amb els diners públics no s’hi juga. Dit amb altres paraules, la gestió pública és de tots i totes i com a tal cal ser transparents.
En el cas espanyol, el 15M va marcar un abans i un després en la política en totes les seves dimensions. Les principals conclusions que defensava el moviment dels indignats, sota el lema “no nos representan”, eren: governança, participació ciutadana i qualitat democràtica. I, justament sense transparència és difícil poder arribar als tres ítems anteriorment citats.
La revolució social del 2011, amb plena crisi econòmica del 2008, va pressionar perquè les diferents administracions públiques situessin la transparència com l’eix principal de totes les polítiques públiques. La idea era que qualsevol decisió que es prengués, independent de la temàtica, la ciutadania havia de conèixer el refons d’aquella tria.
Finalment, després de molts esforços, es va aprovar la llei de transparència espanyola l’any 2013 sota 4 idees claus: la publicitat activa, els límits d’accés a la informació, el consell de transparència i bon govern i el portal de transparència. Amb els anys s’han anat aprovant normatives que complementen aquesta llei del 2013.
10 anys d’haver aprovat aquesta la llei de transparència, en quin punt estem?
No hi ha dubte que des de les administracions públiques s’han dut a terme molts esforços per poder aplicar la llei amb l’objectiu de crear i potenciar la cultura de la transparència. Ara bé, actualment segueixen havent buits que és difícil de complir, tal i com assenyalen estudis anuals com el de la Fundació Pi Sunyer.
A nivell conceptual, la transparència ha canviat de dimensió. Al 2013, el principal objectiu era fer una normativa que vetllés perquè els ens públics fossin transparents. En canvi, avui dia, el focus no només estar en fer pública la informació sinó que s’ha de fer amb un llenguatge clar. Dit amb altres paraules, és tan important que la informació estigui disponible per la ciutadania com que sigui entenedora pel poble. Si la ciutadania no entenc el que les administracions li volen comunicar és com si la informació no estigués.
