El Kimbo és potser un dels pocs motius per acudir a Sabadell. En general, la cuina sabadellenca pateix dos problemes: la pobresa i el desert. Hi ha restaurants, sí, però són restaurants que no aspiren a res, que podries trobar-te’ls, i de fet te’ls trobes, a qualsevol ciutat, i a qualsevol barri de qualsevol ciutat. Són restaurants que no diuen res, que en surts amb la mateixa informació amb la que entres però amb una mica més de decepció. Restaurants pobres, d’esperit, de moral i de tremp. Després hi ha el desert, un immens desert de talent i qualitat. Només cal fixar-se en la ciutat veïna –Terrassa- i veure el ridícul que fem, i en canvi, tot allò que han aconseguit ells. Sabadell és la meva ciutat i la cuina n’és el drama, i per molt que es queixin els restauradors i els cuiners quan llegeixen aquesta mena de comentaris, és la veritat absoluta, i només ells són qui poden posar-hi remei.
Però hi ha un lloc, un lloc que mai falla i que sempre està disposat a fer-te volar, i aquest lloc es diu Kimbo. És un restaurant japonès però això és el de menys. El que importa de debò és que és un bon restaurant. Hi ha restaurants bons i restaurants dolents. Punt. Aquesta és la divisió i la que hauria de comptar alhora d’escollir-ne un. Per tant el Kimbo no s’ha de mesurar pel seu nivell asiàtic, sinó per la seva qualitat. Si no t’agrada el japonès no passa res, ves-hi, i s’encarregaran de fer-te feliç amb moltes altres coses. Cal destapar el mite que els restaurants japonesos són només peix cru. No és veritat. Si no t’agrada el peix cru digues-ho a l’entrar i no hi haurà cap problema. El Kimbo és un molt bon restaurant i per tant la competició i la comparació no ha de ser amb restaurants del seu gènere sinó de la seva categoria, del seu nivell. I si parlem de nivell, que és el que importa més enllà del tipus de cuina, el Kimbo és dels millors restaurants de la ciutat, si no el millor.
La sala és petita i no està a l’alçada de la seva cuina, cosa molesta perquè les grans cases hauríem de tenir grans seus. És, al capdavall, la cosa menys important, però gairebé imprescindible si el que fas val molt més del que tens. Un ha de mostrar al món la seva cara més idònia, després cal fer-ho bé, esclar, però si d’entrada ja bruteges, no anem bé. No és que la sala sigui un desastre, però és justa. Primerament les dimensions i després la qualitat del menjador. Espai petit i amb mobiliari d’anar per casa. Però els diners de vegades no donen per tant, i ja és molt que puguin ser a la zona alta de la ciutat: Sabadell centre. La cuina es veu des de les taules. És un orgull ser clienta d’aquesta mena de llocs. Pulcritud.
La característica del menjar és que és una cuina lleugera, gens pesada, i la intel·ligència n’és l’ingredient principal. El talent és el que compta, i d’aquest propòsit n’esdevé l’amor. Cap plat embafa, tot és delicat i tot està pensat per esclatar al paladar d’una forma total. El Kimbo és la delicadesa d’un home -que per cert dóna nom al restaurant. Disparar al centre, encertar la diana al bell mig. Això és el Kimbo. Elevar cada plat a sublimitat. Sembla que ho podries fer tu, però aquesta senzillesa té una dedicació molt exacta, i per molt fàcil que t’ho posin, el resultat és la conseqüència d’un procés precís i dur. Quan el Barça de Guardiola jugava, semblava tot molt fàcil, creies poder entrar al camp i fer-ho tu, però darrere de la bellesa s’amaga la veritable genialitat, que vol amor i saviesa. Fer fàcil el que és impossible. Una mica és això.
Si hagués de resumir la cuina amb una paraula aquesta seria delicadesa. Netejar el ganivet a cada tall. Fer les porcions acurades i aconseguir una presentació neta, gens carregosa. Mai un arrebossat havia estat tan lleuger. Mai una tempura havia tingut el pes d’una ploma. Mai un tàrtar havia aconseguit un gust tan refinat –bou/tonyina. Mai unes croquetes havien aportat tanta felicitat. Mai unes vieires havien produït tant contrast. Mai la tonyina havia tingut tanes possibilitats. Mai un tataki havia creat tanta expectativa. Mai un pollastre havia tingut un punt de cocció tan exacte. Mai uns makis havien resumit tant una cuina. Mai una crema de verdures–que per cert forma part del menú- havia tingut un gust tan suau. Mai un home havia estat tan delicat.
El Kimbo és la meva pàtria, el meu restaurant i és un honor poder ser servit d’aquesta forma perfecta a 5 minuts de casa. Segurament hi ha una part de sentimentalitat que em lliga a la casa. Vull dir que dins del meu imaginari hi ha el Kimbo com un referent sentimental –si és que es pot dir així- i és crucial aquesta dèria meva, aquest amor llunyà, per tal de valorar el restaurant. Però a banda d’aquesta subjectivitat meva – encara que, per cert, tot és subjectiu- el Kimbo té les condicions òptimes per ser jutjat com un gran restaurant. No el considero bo perquè m’agrada a mi sinó que m’agrada perquè el considero bo, molt bo.
Si és la primera vegada que hi vas, demana les màximes coses que puguis. Primer perquè és l’única forma d’entendre un restaurant i la seva cuina, i després, perquè la lleugeresa que configura tot el que tastaràs permet allargar moltíssim el menú. En una taula de 4 comensals el preu total pot oscil·lar entre els 30 o els 40 euros. I si fas una mica més de festa, i ara demanes aquest vi i ara repetim el tàrtar de bou, i després torna a posar unes vieires, i mira aquestes postres, la cosa pot enfilar-se fins als 45 o 50€. Passar d’aquí és gairebé impossible. A canvi de tot el que reps el tracte és justíssim. Ves-hi i ho entendràs.
