Diuen els que en saben, que hi ha dues maneres bàsiques d’afrontar una negociació. Si es tracta d’una negociació distributiva (quina part del pastís s’enduu cadascú) és natural, fins a un cert punt, considerar l’altra part com un adversari perquè tot allò que s’endugui l’altre és el que no t’enduràs tu. En canvi, en la negociació que afronten Junts pel Sí i la CUP ens trobem davant d’un procés completament diferent, quasi oposat. Es tracta de teixir un acord de cooperació vers un objectiu comú. Per un acord d’aquest tipus, és essencial considerar l’altra part com un aliat i crear un clima de confiança mútua que propiciï el naixement d’un sentiment d’equip. Aquest equip parlamentari de 72 diputats s’haurà de fer costat durant els divuit mesos més complicats de la història recent del país. Necessiten més que qualsevol altra cosa refiar-nos els uns dels altres.
Ni atiar una guerra mediàtica d’articulistes i tertulians que insulten i menystenen, ni fer pintades a les portes dels locals semblen indicar una disposició gaire favorable de les parts a considerar l’altre com un aliat. Si la feina dels negociadors no s’emmarca en entorn global que generi confiança, es dificulta l’entesa. Potser ens caldria, posar-nos en un marc de cultura del pacte, no només a nivell polític, sinó també a peu de carrer o de xarxa social. Opinar, argumentar, explicar-se i sobretot mirar de comprendre els punts de vista de l’aliat són actituds imprescindibles. Insultar, amenaçar d’abandonar el projecte o atribuir intencions il·lícites a l’altra part, no ens portaran cap a una solució final positiva on tothom hi surti guanyant. A Catalunya, aquesta solució existeix, però per arribar-hi necessitarem fer un canvi en la deriva que hem pres fins ara.
Proposo que, després de la primera investidura fallida, fem una mica d’autocrítica pactista. Hem assolit aquest marc de confiança? No. Una gran part de la massa social catalana ha reaccionat a la tensió de les converses i a la por del no-acord amb pessimisme i amb el què anomenaria una deriva russa: una certa glorificació del líder, crides contínues a la unitat i al govern fort i, el pitjor de tot, demonització de l’altre. Per tal de desmuntar qualsevol proposta que passi per fer Mas president, s’ha promulgat un argument de “reductio ad stem caput” (altrament dit: li voleu tallar el cap al president). Però entre “enviar Mas a casa” i “només Mas pot ser president“ hi ha moltes solucions de consens que poden materialitzar la idea que la independència és sinònim de transversalitat i treball en equip. Una idea que fa quatre dies posava d’acord a tot l’arc independentista. Fer aquest pas reforçaria la legitimitat internacional i deixaria descol·locats els nostres adversaris, els de debò. Segur que hi ha un espai adient per encabir les aportacions de cadascú al camí que hem de recórrer junts.
Convindria doncs dedicar el temps que ens queda (i encara ens en queda força) a reconduir aquesta deriva russa, tant visceral, i mirar de transformar-la en una més racional deriva noruega. Així podríem començar a usar la nostra intel·ligència col·lectiva constructivament, com fan al país de les grans decisions estratègiques.
Si volem arribar a un veritable consens a la manera nord-europea, durador i sòlid, que ens permeti superar els divuit mesos més difícils del repte independentista, hem de deixar de considerar qualsevol concessió com una “baixada de pantalons”. Aquesta actitud basada en l’orgull, tant torera, tant poc conciliadora, no ens duu a bon port. Segueix fonamentant-se en la idea de que l’altre és un adversari i que davant seu o perdem o guanyem. Si debò assumim que en l’altre hi tenim un aliat, cada concessió, pròpia o aliena, és una petita victòria vers l’objectiu comú.
Per a fer-ho, cal que tant els polítics de Junts pel Sí com els de la CUP siguin pro-actius amb els seus entorns i els demanin d’usar un llenguatge i argumentació que no vexi, sinó que sedueixi. I alhora, cal que es deixin seduir per les visions de l’altre per crear un marc de treball comú. Si els dirigents de la CUP són tan coherents com sembla, sabran explicar a les bases la bondat de la proposta que presentin a l’assemblea del 29 de novembre i aconseguiran que s’aprovi. Si Mas és veritablement el líder que molts intuïm, sabrà aglutinar l’entorn conservador al voltant d’un acord que porta a l’independentisme cap a la seva realització final. Ja sigui amb ell de president o de conseller en cap.
