Una vegada més els catalans han tornat a sortir al carrer, i altra vegada arriba l’hora dels que a Alemanya en diuen “comptadors de pèsols”. Des del milió invocat per l’ANC, fins als 360.000 que, rebaixant brutalment com de costum, citen les autoritats espanyoles, hi haurà recomptes per tots els gustos. Tornaran a sortit (ja han sortit de seguida) els que veuen decréixer l’empenta independentista catalana, i com tantes vegades tornaran a equivocar-se. No ens enganyem: aquest derrotisme “desinflamentista” ens acompanyarà fidelment fins al final del camí. I quan arribi el dia de la proclamació de la independència (que arribarà si no volen posar un milió de persones a la presó) els derrotistes seguiran parlant de que no ens reconeixerà ningú, que quedarem fora de la galàxia, etc. i quan vegin que s’equivoquen encara pronosticaran la ruïna imparable del país. Ja dic. És com el monstre del llac Ness. Tothom sap que és una faula, però sempre se’n torna a parlar.
Em sembla que a aquestes altures tothom hauria d’haver comprés que no hi ha desinflament sinó sovint impaciència i emprenyament de què tot no vagi més de pressa. però el procés de separació d’Espanya (ho veiem cada dia) és una tasca gegantina i enormement complexa i no pas cosa de bufar i fder ampolles amb quatre declaracions com encara semblen creure molts ciutadans massa ingenus o massa impacients, malgrat totes les veus autoritzades que ho adverteixen tan sovint.
Ara es tornarà a discutir si el milió (més o menys) de la Diada és un èxit o un fracàs. Seria bo de recordar que només ja una manifestació com la de Berga, amb 60.000 participants, a Europa es considera massiva i de les més grans que es fan al nostre continent. Quan per una causa o altra en alguna ciutat europea es manifesten deu o vint mil persones tot en va ple. Ara compareu-ho amb les imatges de les cinc manifestacions catalanes i comprendreu l’impacte que això representa.
Repetim-ho tant com calgui: no hi ha desinflament sinó una tensió cada vegada més gran. Aquesta tensió és, però, un dels carburants que li calen al motor del nostre país, primer per seguir empenyent la política i després per rubricar allò que aquesta hagi aconseguit. I amb això vull dir que a mesura que Govern i Parlament “vagin passant”, amb “poca fressa i molta endreça”. i que les reaccions de Madrid, cada vegada més virulentes, demostrin que anem pel bon camí, tots aquests presumptes desinflats seran els primers a demostrar que estan més que mai al peu del canó, sortiran al carrer quan calgui, i ni es recordaran de que s’hagi parlat mai de desinflament. I molts dels indecisos als que no s’hagi pogut convèncer amb arguments retòrics, seran guanyats amb els fets que els hi facin veure que ara es va definitivament, no cap a un país perfecte, però sí cap a un de millor que el que tenim ara. No fa gaires setmanes que Jofre Llombart, a El Punt Avui, deia que des de les nostres institucions s’està fent tot el que cal per tal que el dia D tot funcioni i no es deixin caps per lligar. I es fa sense discursos ostentosos, sense aixecar llebres abans d’hora. D’això la gent comença a tenir-ne consciència i això és el millor remei contra el pretès esgotament.
Quan em miro on érem el 2010 i on som el 2016, només puc dir: “desinflament? No em feu riure…”. Els dotze mesos vinents no seran gens fàcils. I com sempre, i no em cansaré mai de repetir-ho mentre calgui, tot el que passi no dependrà sols dels polítics sinó del suport públic que els hi donem. Tots i cadascú de nosaltres. No fallem, i la Diada de l’any que ve potser ja la podrem celebrar al port d’Itaca.
