Sembla mentida que, a aquestes alçades, encara haguem d’aclarir que L’11 de Setembre es commemora la heroïcitat d’uns màrtirs que l’any 1714 van vessar la seva sang en defensa de la ciutat de Barcelona i de Catalunya enfront de les tropes del Borbó Felip V reforçades, això sí, pel nombrós exèrcit que el seu oncle i rei de França, Lluís XIV, li va enviar comandades pel duc de Bredwick. Em podreu dir que això ho sap tothom o gairebé tothom, però no ho sembla. Cada any hi ha baralles per veure què s’ha de reivindicar aquest dia. Està bé que s’aprofiti per fer reivindicacions nacionals però sense oblidar l’origen i l’essència de la nostra Festa Nacional. Segons el què es reivindica, uns hi van i altres no, oblidant que és la Diada de tots els catalans que se’n senten com a tals, volen fer memòria dels màrtirs del 1714 i volen les llibertats per les quals aquells lluitaren i moriren.
Els catalans sempre hem estimat la llibertat per al nostre país. La nostra història està plena d’actes de rebel·lió contra l’opressió. Abans i des de que Catalunya fou una nació independent, amb el comte (després príncep) Borrell II, s’han anat succeint aixecaments contra els que volien trepitjar-nos, ja sigui prohibint la llengua o les llibertats aconseguides. Una mostra fou la Guerra dels Segadors. El rei d’Espanya volia que els catalans acollissin a casa seva els membres de les tropes franceses que ens estaven envaint. El 7 de juny del 1640, dia de Corpus Cristi, el catalans es van aixecar contra aquesta pretesa imposició, esclatant el que es va conèixer com a Corpus de Sang, amb el qual s’iniciava la Guerra dels Segadors que va durar fins el 1652. Aquests fets van ser els que van inspirar el nostre himne nacional, “Els Segadors”.
La primera commemoració de l’11 de Setembre tingué lloc en aquesta data del 1886; en honor dels màrtirs del 1714 fou celebrada una missa a l’església de Santa Maria del Mar. Actualment, per iniciativa del Grup Sant Jordi i altres entitats nacionalistes, se segueix celebrant aquesta missa el mateix dia i en la mateixa església. La primera commemoració després de la mort del dictador Franco tingué lloc el 1976 a Sant Boi de Llobregat, localitat on fou enterrat Rafael Casanova, destacat heroi de de la defensa de Barcelona, de la qual era conseller en cap i que va caure ferit defensant el Baluard de Sant Pere. Una altre víctima fou el general Moragues que fou executat i el seu cap penjar al Portal de Mar durant anys.
Una altra fita en la història de la Diada, fou la manifestació de 2012 en que per primera vegada en la història més recent fou reivindicada la independència de Catalunya. El 2006 s’havia aprovat un Estatut d’autonomia per part del Parlament de Catalunya, ratificat en referèndum pels ciutadans del nostre país i per les Cortes españolas. Un recurs del PP i alguna cepillada (recordem Alfonso Guerra) del PSOE van fer que el Tribunal Constitucional acceptés aquell recurs i l’Estatut del 2006 fos anul·lat el 2010. A partir de llavors els catalans van tornar a bellugar-se i manifestar-se de diverses maneres, sempre pacífiques. Primer va començar Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009, amb una consulta sobre la independència que van repetir 116 municipis de Catalunya. El president de la Generalitat Artur Mas va convocar una consulta sobre la independència pel 9 de novembre de 2014 que va tenir un gran ressò i que a ell i altres membres del seu govern els ha costat i costa una investigació i processament. Val a dir que en totes aquestes consultes el resultat va ser d’un SÍ acaparador.
La cirereta d’aquest procés va ser el Referèndum d’Autodeterminació celebrat l’1 d’Octubre de 2017. Tots recordem les imatges d’aquell dia en que la força bruta de l’Estat espanyol va causar centenars, potser milers, de ferits entre els ciutadans que anaven a votar pacíficament i democràtica a llurs col·legis electorals. Res ni ningú no va poder impedir que el dit referèndum se celebrés amb urnes, paperetes i cens universal. La repressió de l’Estat en forma del malauradament famós article 155 va ser acarnissada i encara dura. Hi ha hagut presos polítics durant tres anys, al dia d’avui encara hi ha exiliats i milers de represaliats pendents de judici. Hi ha hagut, també, grandíssimes manifestacions de la ciutadania catalana i, recordem, un madrileny a Madrid va ser detingut i empresonat per la nostra causa. Recordem aquelles cinc riuades de catalans i catalanes procedents de cinc punts del país que van fer cap a Barcelona, la Via Catalana que va recórrer el país de nord a sud, manifestacions brutalment reprimides, etc.
Amb aquests antecedents ens presentem a la Diada Nacional de Catalunya d’enguany el proper diumenge. Sí, commemorem la gesta dels màrtirs del 1714 pel damunt de tot. Però, naturalment, l’11 de Setembre és una data perquè, endemés, recordem la nostra reivindicació actual, la independència, la República Catalana. En la Junta de Guerra que es va celebrar el 10 de setembre de 1714, la vigília de l’assalt a Barcelona per les tropes borbòniques, el conseller en cap Rafael Casanova i el general Villarroel eren partidaris de la negociació, però la majoria es va decantar per resistir. Casanova i Villarroel van acceptar democràticament la decisió de la Junta i van ser els primers en anar a defensar la ciutat i pagar-ne les conseqüències.
No cal fer un referèndum per decidir si s’ha d’anar o no a la manifestació de diumenge, però per coherència, si no és per convenciment, els independentistes no hi poden fallar. Els independentistes que no hi vagin sense motiu raonable seran col·laboracionistes del govern de Madrid i dels poders fàctics de l’Estat. Que hi haurà esbroncades? Gairebé segur i esperem que no passin d’aquí. Els primers que hi han d’anar, els màxims representants del govern que ens va prometre la independència i de tots els partits independentistes. Els polítics han de saber donar la cara, sobretot els que vam votar per fer la independència. Aquesta, si no la fem nosaltres, no la tindrem mai. Esperem que els independentistes de les noves generacions i els seus representants polítics ho facin millor i amb més coratge que els d’ara. En la manifestació de la Diada d’enguany no anirem a contar quants n’hi ha, sinó qui hi ha.
