En primer terme, excusar-me amb el benvolgut i bon amic director d’aquest diari digital per la santa paciència que ha tingut amb la meva absència redactora. Us dono paraula, monsieur Capdevila, que compliré el deure de l’article mensual (i si puc més) que amb plaer vaig assumir.
En el tema de les relacions laborals entre treballadors i empresaris, vivim sota paràmetres mentals absolutament equivocats.
En molts aspectes, axiomes del segle XIX com la lluita de classes, l’explotació de la classe obrera, el patró esclavista i el treballador oprimit, els drets adquirits i ximpleries similars alimentades per uns sindicats, que prefereixo no definir per no saltar-me tot el codi penal sencer d’una volada, han generat una concepció mental de les relacions laborals en gran part de la població que ens estan conduint a un carreró sense sortida i que en una situació de profunda crisi com la que ara patim, fan que la solució a aquesta crisi es faci encara molt més complicada. Fins i tot diria que la mala maror econòmica d’ara ha advertit a molts empresaris que, contractar personal és un risc de conseqüències molt perilloses, si de cop i volta es produeix un gir econòmic i financer com el que s’ha produït en els darrers mesos, on moltes empreses estan perdent percentatges de les seves vendes de forma estrepitosa,
De cop, empreses que anaven bé i fins i tot molt bé, han entrat en menys d’una any en una situació de pèrdues alarmants. Un bon gruix de teixit empresarial està usant reserves que al ritme d’ara s’acabaran en pocs mesos. Conec unes quantes empreses que estan usant recursos propis i la capacitat d’endeutament que encara tenen per poder mantenir l’empresa funcionant, en molts casos estan usant aquests últims recursos que disposen per alleugerir-se de càrregues, en molts casos pagant indemnitzacions per a fer fora els seus treballadors que ja no necessiten, malauradament. En resum: estan usant els darrers recursos per a intentar salvar-se, per poder guanyar uns pocs mesos més, en lloc d’usar aquests recursos per a invertir en una nova màquina o una nova promoció pels seus clients, els estan usant per quedar-se el més petits possibles i així intentar passar aquesta devastadora onada.
Però segurament, amb l’esgotament d’aquests recursos sense obtenir algun benefici comercial a canvi, el que estan fent és firmar la seva condemna de mort. Les empreses s’estan quedant en estructures familiars, i molts emprenedors no volen contractar més gent. Aquesta crisi els ha marcat, com mai no havia passat.
No conec cap empresari que contracti per voler fer fora la gent contractada, ni desitjo que s’ho passin malament les persones que perden la seva feina, Ans al contrari, una societat no funciona en la seva dimensió econòmica, si la seva gent no frueix d’alts índexs de prosperitat general.
Però el món és un altre que el del segle XIX i XX, i si no entenem que la flexibilització total, sí, total, del mercat laboral no es produeix ràpidament, els emprenedors han dit que ja no poden més, Que contracti el sr. Montilla o el sr. Saura.
I sí, tothom tindrà uns grans drets conquerits, celestials i terrenals, ara bé, la misèria que ens espera serà molt més insuportable que el que les nostres ments, ben acostumades al benestar, podran resistir.
