Molta gent quan parla de feixisme l’ identifica amb la dreta. El feixisme va coincidir amb la encara més abominable i perversa ideologia que s’ hagi pogut parir mai, el comunisme ( també en la seva versió light , el socialisme ) . I per aquest motiu, automàticament s’ ha creat l’ imaginari que el feixisme era de dretes , per pura contraposició al comunisme .
Res més equivocat . El feixisme és una ideologia tan esquerranosa , socialista i en contra de la burgesia com ho pugui ser el comunisme . Només els tòtils o els ignorants poden defensar el feixisme com una doctrina dretana . Acceptem però, que almenys el feixisme oferí una estètica bastant més reeixida que l’ atrotinament comunista.
De la mateixa manera a la menció inicial, la dreta espanyola no existeix. M’explico.
A Espanya no tenen senyors Esteves. No han fet mai revolucions industrials. No saben el que és la burgesia .
Quan dino a Madrid amb alguns membres d’ aquesta suposada dreta, de seguida els hi pregunto : ‘ ¿ Pero vosotros, cuantas nóminas pagais ? ‘ De seguida, tots miren capcots . A algun fins i tot li he hagut d’ advertir : ‘ ¡ Pepe, la amante no cuenta, hombre !‘.
La gran majoria, són fills de la nomenclatura administrativa . Nissagues que porten fent de secretaris d’estat, de subsecretaris, militars, directius d’ empreses del antic INI, i que ara van de ‘ somos empresas privadas ‘ , quan la majoria actuen en mercats absolutament captius i controlats per l’ estat , com l’ energia , telecomunicacions, i similars.
Allà no hi ha patrons. Són funcionaris de fet o de ment. El seu cap actua sota paràmetres socialistes, l’ aventura empresarial i el risc no existeixen. Ascendir en l’ escalafó si ets més llest o tens més endolls que els altres, i esperar la santa nòmina a final de mes. No van de sindicalistes , però no fan cap lleig a totes les vergonyants avantatges que frueixen tots els funcionaris , o treballadors d’ aquestes empreses del ‘ahora somos empresas privadas ‘ .
Com que són més llestos o tenen més influències van de dretes i de conservadors , per diferenciar-se de la resta. Però són exactament igual de socialistes que la resta.
Plens de complexos, això sí. Acomplexats de l’ autèntica burgesia europea, alemanya, llombarda, piamontesa , fins i tot la catalana, la poca que quedem .
De mostra ,mireu les esqueles d’ algun diari espanyol d’ aquesta suposada dreta espanyola . Tots es diuen igual. Martínez, Pérez, Sánchez, González. Sabeu que fan, llavors ?
Començar-se a posar guions i ‘ des’ per tot arreu . I et trobes de sobte una tal Eugenia Martínez-Sánchez Gómez-Pérez de Enríquez-Bragado. Pobreta, l’ Eugenia . No hi cabrà al forat !
A la poca gràcia fonètica del sufix ‘ ez’ ( almenys els nòrdics, amb el ‘ sson ‘ de sufix, són força més elegants ) i que tots es diuen igual ( amb deu cognoms acaben ràpid, quan aquesta gent van deixar de ser moros i els van passar per la vicaria podien haver sigut una mica més originals i no batejar-los a tots igual, renoi ), no ho porten gens bé.
Entre els cognoms i que la majoria són funcionaris de facto o de cap , no poden dissimular l’ origen.
I sinó, quan volen ser avançats vestint i t’arriben amb aquelles camises de punys i colls de diferent color ! Ai , la mare, quines camises ! I jo com els hi explico, que van pitjor que en Baldiri de la costa .
I aquelles polseretes i braçalets de roba per semblar més joves i esportius ! La mare del tano . Quina fila !
Només algunes senyores se’n salven. Elles sempre més intel·ligents que ells , i moltes, de boniques. Això, sí ! A Madrid hi ha senyores amb uns peus i unes mans excepcionals . Els peus, no en dubtin, és l’ inici de la bellesa femenina . Un peu bonic o ben cuidat és un grandiós exponent del que és l’ elegància en estat pur . I a Madrid, aquests dies te’n trobes alguns d’ excepcionals.
Fora d ‘ algunes senyores, la resta foten pena. Macarronets i horteres a més no poder.
I encara, que hi hagi algun ximple català de dretes que vulgui assemblar-s’hi . Pobret, també.
Cal que la dreta catalana tingui molt clar a on té el mirall, que és només Europa i sobretot Alemanya. Que faci l’ esforç de nou de liderar el país cap a la seva Independència , que tingui l’ objectiu i la prioritat d’ excel·lir en les seves fites. I deixi de fer el préssec , emmirallant-se en una colla de buròcrates arregladets i de baixa qualitat intel·lectual , que en molts països europeus seriosos no passarien de la recepció a la majoria de clubs importants.
