Peró, ¿quina pressa hi ha? M’esgarrifa la submissió mental d’Sport i Mundo. No els hem de fer cas. No haurien de vendre cap diari. De fet, haurien de desaparèixer. Són tan o més espanyols que el Madrid, o Marca, o As. Potser voldrien muntatges mediàtics i multitudinaris presentant no sé qui. No cal. Ja els tenim. Els tenim tots. I de cap manera no voldríem allò que el Sr. Pérez ha comprat. Kaka no ho sé, però aquest Ronaldo fa cara de mala persona. No hi ha cap pressa si és que cal completar algunes posicions de l’equip. No hi ha cap pressa. Cap. Tot arribarà. I serà bo. Tenim el millor equip, els millors directors d’orquestra, el millor president. ¿Què passa? La síndrome d’abstinència que la tinguin els altres. La grandiloqüència no va enlloc. La feina, la dedicació, la discreció, sí. El Madrid no és cap exemple, suposant, és clar, que no entenguem la corrupció com a exemple. Giralt, Minguella, Majó i companyia, Rosells i Sorianos, no cal que facin tants escarafalls. Anem bé. No podem anar més bé. Discreció i poc rebombori.
