Al cel estaven tots capficats. La fàbrica de tempestes no anava com tocava. Quan de la nau dels trons en sortien un munt espetegant, a la dels llamps encara ni s’havien posat a fabricar-los i llavors els núvols anaven perduts i no sabien a on ruixar la pluja.
Els meteoròlegs anaven ben perduts i no n’encertaven ni una. Els pagesos, tres quarts del mateix. Tot plegat, un desori descomunal. Tan era així que finalment Sant Pere va enviar una parella d’ajudants a esbrinar-ne el motiu. En arribar van trobar tothom molt desconcertat. Van reunir els tres responsables per mirar de trobar una solució.
– No sabem perquè – va dir el dels llamps – no ens arriba a temps l’avís de tempesta així que quan ens posem a feinejar ja anem tard i , és clar, és molt més complicat fer un munt de llamps que de trons.
– Però es que nosaltres – va respondre el dels trons – tan bon punt rebem l’avís ens hi posem i, sí que és més ràpid fer trons, però no més fàcil, que consti!
– I a la que veiem un llamp i sentim un tro – va apuntar el de la pluja – nosaltres cap allà que van els núvols, el problema ve quan trona aquí i llampegueja allà. A on anem?
Els ajudants de Sant Pere prenien bona nota i cada cop estaven més inquiets.
– Veureu – van dir – tenim overbooking de novenes, pregàries i tot tipus de peticions perquè allà on cal aigua, trona. On no cal, plou. I allà on gaudien sempre de calma ara és un festival de tempestes. Què creieu que passa?
Els tres encarregats es van mirar amb ulls temorosos i van dir:
– Creiem que se’ns ha infiltrat un dimoni i ho està esvalotant tot. Sembla com si volgués sembrar zitzània entre les tres línies de producció.
– Que en teniu proves, d’això?
Llavors els encarregats van explicar alguns fets curiosos. Per exemple, que un encàrrec de cinc-cents llamps va aparèixer a la taula de l’encarregat dels trons qui va suposar que seria una bona tempesta i va posar tothom a fabricar trons per avançar. Després va portar la nota al dels llamps i ja va estar l’embolic muntat perquè els trons, un cop fets, no es poden retenir i surten espetegant a tort i a dret. Si abans no hi ha la ruta marcada pels llamps, embolica que fa fort!. I per a acabar-ho d’adobar, en sentir el primer tro l’encarregat de la pluja va fer sortir els núvols a cuita corrents sense saber a on enviar-los. Total, un desastre.
Molt amoïnats, els ajudants van explicar-ho fil per randa a Sant Pere, qui va convocar una reunió urgent de la Directiva. Allò va ser un guirigall. Que si com ha pogut passar; que si ja ho deia jo que ser tan tous amb la selecció de personal portava conseqüències; que si tant diàleg tant diàleg amb els de les calderes no podia portar res de bo…
Sant Pere, que guardava silenci, es temia que de no trobar ràpidament una solució tot plegat acabaria en un enfrontament entre els tres encarregats i llavors caldria nomenar un director general de la fàbrica, quan fins ara no havia calgut. Això portaria a la discussió de qui seria el més adient per a aquesta responsabilitat, sense oblidar que calia ser ràpids i discrets perquè la situació no es podia allargar i perquè tampoc calia esbombar els problemes interns. Al pobre Sant Pere li rodava el cap. Quin sidral!
Finalment van decidir planificar les tempestes entre el tres encarregats i el Consell de Direcció. Això va funcionar fins que va haver canvi d’estació i va entrar en joc la neu i les gelades. Apa, dos més amb els que pactar el calendari. I aquí ja la solució no va rutllar. Massa interessos a donar gust alhora. Però el gran terrabastall es va produir quan els de la Terra, la Base com en deien al Cel, van començar a actuar pel seu compte. Ja n’estaven tips, d’indecisions meteorològiques, i van decidir enviar un representant al Cel.
En arribar, va exposar les reclamacions de meteoròlegs, pagesos, excursionistes, bugaderes, jardiners, … en fi, de tothom. A més, va demanar que la solució fos ràpida i coherent: els llamps, els trons, la pluja no podien anar per lliure. O es coordinaven per treballar plegats o el negoci se n’anava en orris!
El representant va marxar amb la promesa que mirarien de solucionar-ho aviat, però un cicle complet de canvi d’estacions després tot seguia més o menys igual. El representant va tornar cap amunt i va sentir les mateixes promeses amb l’afegit que ara sí que havien trobat la solució, només calia implementar-la tan bon punt acabessin de llimar petites diferències.
Però, ai las! les petites diferències sovint entorpeixen més que les grans, perquè aquestes les veus venir però les altres sembla que criïn. Quan tens una solucionada n’apareix una altra, petita petita, però diferència a la fi.
Sant Pere, que és home dialogant, va convocar la Directiva, tots els encarregats i el representant de la Base.
– Senyors, això no pot continuar. D’aquí no sortirem que no tinguem un acord ferm pres de manera que la solució sigui duradora. Per fer-ho ràpid i evitar discussions eternes, que cadascú escrigui la seva proposta i la dipositi en aquesta panera. Després les llegirem totes i mirarem de quadrar-les el millor possible. Tingueu present que cap línia de producció és més important que les altres i que el que perseguim és el bé comú per damunt de tot. No cal anar a trobar culpables del que ha estat passant fins ara, el que cal és un front comú ben ferm per evitar malentesos i superar les darreres etapes que, francament, de nefastes que han estat no ens deixen en gaire bon lloc davant la Base.
Tots els convocats es van rumiar una estona la seva millor proposta i de mica en mica la van escriure. Al moment de dipositar-la a la panera, qui més qui menys sentia amb incomoditat els ulls dels altres clavats al clatell. Què en sortiria, d’allà dins? A poc a poc, Sant Pere va agafar un per un els fulls amb les propostes i a mida que les llegia en silenci els anava col·locant seguint una sèrie que només ell veia, tal com si d’un puzle es tractés. A la fi, un gest de relaxació li marcava un somriure als llavis.
– Amics meus – va dir – faré un breu resum de cadascuna d’elles i veureu quina és la proposta final.
Els encarregats del sol, la lluna i les estrelles estan d’acord que ells han de marcar el pas de les hores, les estacions i l’anar i venir de les marees, de manera que els de la pluja, la neu, les gelades, la boira i el vent opinen que hi haurien d’anar directament lligats. Finalment, els encarregats de les tempestes no dubten que el seu ritme d’aparició ha de ser trons, llamps i finalment pluja.- Sant Pere va fer un silenci i els va mirar un per un- Però, tot això ja ho sabíem, oi? … Bé, falta comentar la darrera proposta, la del representant de la Base, i us haig de dir que és revolucionària.
I Sant Pere va explicar que la proposta que feia la Base era la de millorar la coordinació entre totes les línies de producció mitjançant un projecte únic i comú, com si d’una única línia de producció es tractés de manera que tenint un sol camí clar a seguir, pactat ja des del primer moment, cadascú sabés què s’esperarà de la seva part productiva i quan l’haurà de posar en marxa, tot plegat per no convertir la fabricació en un niu d’indecisions que posi en perill l’estabilitat de cada estació meteorològica. I per a fer-ho més amable, també proposava obrir les portes de les fàbriques, en sentit figurat, de manera que tots els encarregats tinguessin, si volien, informació clara i puntual de l’estat de la producció ja que si el perseguit és realment el bé comú, no s’hauria de veure la fabricació com una competició entre iguals.
– En resum – va dir Sant Pere – i per tancar la sessió, proposo que a partir d’ara mateix, s’accepti la proposta de la Base i que es posi en marxa el nou projecte comú de funcionament.
I sembla ser que la cosa va funcionar, perquè les estacions, amb més o menys fortuna, van anar força lligades al que s’esperava d’elles: calor a l’estiu, pluja a la primavera, fred a l’hivern i a la tardor una mica de tot. Els trons i els llamps anaven molt coordinats. Total, que la proposta dels de la Base va donar una visió del conjunt de la jugada més pràctica i menys partidista de la que podien apreciar cada encarregat des de la seva única línia productiva i així es va millorar en conjunt tot plegat.
