Josep Maria Junoy, el qui fou un conegut col·laborador de l’antic “Matí” d’abans de la Guerra Civil, escrivia una vegada que “és de desitjar que les persones bones estiguin a la banda del Bé, de la Veritat, de la Justícia…i és de desitjar que hi estiguin també les persones divertides, alegres…Una persona bona-divertida val per dues”. Segur que havia llegit allò de G.K. Chesterton: “Senyor, feu que els dolents es tornin bons, i que els bons es tornin alegres i simpàtics”, ja que fou precisament en Junoy qui s’encarregà d’editar algunes de les obres de l’escriptor anglès, a Catalunya.
Arran d’aquestes dues afirmacions, molts pensem que la felicitat també la trobem quan vivim i convivim en un clima familiar i social ple d’optimisme, de lleialtat, de mutu ajut, de bona amistat; quan es dóna una convivència i companyonia alegra, serena, delicada; quan un es fa amb persones bones i rectes de cor. Tot això afecta alguns aspectes més aviat espirituals, i no pas els únicament materials que semblen ser, per a molts, els més apreciats. Els béns de l’esperit resulten, per a alguns, massa eteris o irreals, i en conseqüència els ignoren. A la llarga, però, resulta que un goig merament material esdevé quelcom de buit i caduc, mentre que les realitats espirituals, un cop viscudes, es manifesten inesgotables i ens omplen del tot.
D’altra banda també hem d’asseverar, amb Virgili, allò que el poeta romà digué: “feliç aquell que pot esbrinar el “perquè” de les coses!” Ell també pensava en el benestar humà que dóna el coneixement de la veritat. És un benestar de l’esperit que comporta molta felicitat en la vivència de les realitats quotidianes. Hauríem de tenir sempre presents aquestes paraules de l’escriptor romà ! Passen els segles i seguim igual: molts no es fan les preguntes pertinents per arribar al nucli essencial o pregon de la vida per tal d’assolir la raó íntima de moltes qüestions que poden portar la humanitat cap a la destrucció o dirigir-la cap a la seva plenitud. I potser van tirant, com se sol dir: tot els hi està bé, mentre ningú ni res no els compliqui la vida. Pur relativisme! I llavors, per aquest motiu, predomina la deixadesa o comoditat, el clàssic “laissez faire”, i no es busquen les coses essencials com diria el “Petit príncep” de Antoine de Saint Exúpery. Pot ser feliç una persona així?
Fa poc temps vaig recordar un personatge de Dickens. Es tractava d’una bona dona que pertanyia a una parròquia anglesa i, en parlar de la seva mort el novel·lista anglès escriu: “L’ànima de la pobra dona deixà la terra, per a entrar, com en veritat i confiança crec i espero, en un descans i felicitat que no tindrà fi. Jo vaig recitar les pregàries damunt les seves despulles…Els homes van conèixer les seves penes. I Déu les seves virtuts“. Aquesta aguda frase o comentari es pot aplicar a tants homes i dones que viuen una vida senzilla i amagada, però plena d’amor i de bondat. S’acompleix allò d’Agustí d’Hipona quan parlava del “gran Dissabte” del descans dels justos: “El nostre lloc és allà on descansem, i no descansem ni gaudim sinó en Vós“. Naturalment només Ell coneix del tot bé la nostra intimitat. Nosaltres podem afirmar, com diu la protagonista d’una novel·la de Maria Àngels Vayreda, allò tan conegut del “encara no sé com soc”…“però Déu sí que ho sap“.
Mn. Cinto Verdaguer, al·ludia al moment de l’esperançat i definitiu repòs agustianià, quan afirmava que “el cor de l’home és una mar; tot l’univers no l’ompliria”. Aquesta mar, en canvi, s’omplirà de felicitat quan imperin la Veritat i l’Amor totals en el descans definitiu. Allà, el cor s’omplirà de joia!
Per això, per ser feliç paga la pena lluitar cada dia i cada moment, buscant fer les coses amb rectitud moral, amb amor, veritat, justícia i llibertat. No ens cal buscar un “paradís perdut” -el de la infantesa, amb els records del temps passat, com escrivia fa uns dies- per sentir-se feliç. Estic convençut que aquesta mena de paradisos, d’altra banda, no han estat mai perduts ni oblidats. A més, no cal buscar-los lluny perquè tots els portem dintre de l’ànima, en la nostra intimitat més recòndita. Caldrà reviure’ls sempre que convingui per sentir el seu goig, ja que els visquérem al costat de molts éssers estimats. Tampoc no cal somiar-los, perquè no foren unes situacions utòpiques, sinó ben reals.
Mentrestant, en cadascun dels presents moments, caldrà dedicar-se als qui pateixen més penes, durant la seva vida. Dia a dia, haurem de sortir de nosaltres mateixos, del nostre egoisme, per materialitzar la felicitat en el servei i donació al proïsme. La nostra “autorealització” consistirà, en ajudar els qui ens envolten: parents, amics, coneguts, veïns…persones soles, malalts, ignorants, homes i dones adolorits, tots aquells qui sofreixen el pes feixuc de les contradiccions.
L’amor desinteressat és felicitat. Estimar és fer-se present en el proïsme; fer-li costat quan ens necessiti. Adonar-nos que no som necessaris en coses que altres titllaran d’ ”importants”. En canvi, sí ho som en la vida ordinària familiar, social i professional. La quotidianitat ens fa veure que el fet més important de la nostra vida és “ser per als altres”, tot i que hi hagi encara alguns no ho entenguin. Passaran els anys, i ens sentirem més feliços quan haguem fet acréixer els talents, els dons, rebuts i els hàgim posat al servei del bé de tots.
Això és felicitat!
