En Puigdomènech deia que es disgusta de parlar de si mateix, però que ho havia de fer per causa d’allò que en Pedret li va dir a en Duran i que després va sortir a l’ARA (ai, ara no trobo el link). Ben fet i ben dit, i ho subscric tot (consti als efectes de possible expedient, ara no sigui que em deixessin fora de l’akelarre que es deuen estar pensant lo Pele i la Juani). A mi no em passa, potser per allò del vell Montaigne que deia que parlo de mi perquè soc el tipus que tinc més a ma. Potser, si, per un punt d’histrió. Ja em dispensareu.
Hi ha una taberna basca a Pallejà. Ikurrinyes, estelades de les d’estel vermell, un póster del President Macià… un punt d’eclecticisme, si. Però tot un crit a l’ortodòxia: truita de bacallà. Rotunda. Exacte. Perfecta. Chesterton deia que les úniques fonts de progrés són la ciència física i la ortodòxia catòlica. No voldria semblar irreverent, però la truita de bacallà no la veig massa ciència física, per bé que en conté molta. Val a dir que Chesterton no devia apreciar massa el football (el veig més de cricket) i, naturalment, pobre, no va aconseguir Guardiola. Ai, maleïda tendència a la digressió: la truita de bacallà. Si mai teniu un disgust a mig pair, cal recórrer als lenitius que l’ortodòxia ens posa a l’abast: cerqueu un amic, aneu a veure el Barça i procureu-vos una bona truita de bacallà. Acosteu-vos a l’ortodòxia, que és la millor forma de progressar. I no parleu del disgust ni de les seves causes ni dels seus efectes més que de passada, com a complement del que serà important: lloar la truita, elevar-la a la categoria d’immortal memòria, i felicitar-vos afortunats de veure que viviu contemporanis al millor Barça de tots els temps. Tres golassos, de torna dels cinc d’anada. Una defensa inèdita però fenomenal, un triangle central que travava l’intravable i una davantera per treure espurnes: el carro del peix del Barça segueix essent el millor equip del món. El Barça plantant-se a la final del seu torneig predilecte i entranyable, però no esbufegant com ans solia.
Fregar la perfecció, aquesta deu ser la manera: acostar-se esforçadament a l’excel·lència i pregar per a que d’alguna manera se t’encomani. Ço és: Veure aquest Barça tot cruspint-se una truita de bacallà amb un bon amic que ho sàpiga apreciar. L’avi deia que als mals tragos, gots de vi. L’avi era boter, i era molt savi. També devia repetir sovint que Montserrat és el nostre Sinaí. Potser sovint oblidem que hi ha tot un desert entorn del Sinaí, i que cal estar molt més afinat per la sorra per encarar eixos penyals coberts de romaní. Mai no ens manquin la fe, els amics amb qui compartir la truita, i el Barça a un pas d’una final de les de fer història. Sursum Corda!
Joan Capdevila i Esteve
P.S. Gràcies Pere.
