Estirada, amb l’esquena recolzada a la paret, a més de deu metres sota a terra de casa, abraço la meva Sofia que dorm sobre el mateix matalàs que jo. De tant en tant, en un rampell imprevisible, estira tant com pot les cametes i m’impulsa contra el mur estovat de lamentacions. Sis dones més imiten la mateixa postura amb els seus fills que no passen dels deu anys… Alguns petits somien i mig ploren… les mares –alerta de tot– els acaricien amb les puntes dels dits, les nostres mans han quedat corbades mentre cavaven la seguretat. Escolto com els besen. Fa una setmana que hem aconseguit el refugi antiaeri, fartes d’escoltar disparar als drons, hem baixat les nostres conserves de l’estiu… i és aquí on ara tenim el més preuat de la vida: els nens que han de créixer sabent llegir i escriure en ucraïnès.
Les espelmes –fetes amb ceres de greixos dins de llaunes– supleixen com poden la llum del sol. A les vuit en punt, després de sopar i explicar contes, els nens bufen les flames i només en queda una que figura la cara de lluna amb un estel. O amb una falç, depèn de com te la miris. L’entrada a la galeria subterrània és una gola de llop camuflada, només s’obre quan ha de venir un enviament especial o bé algú ha de marxar. Ens posem d’acord i, la mínima llum –que durant el dia ens permetem gastar del generador– ens serveix per carregar el mòbil i escriure els missatges més imprescindibles, res d’imatges ni vídeos. Cantem cançons de tardor i recitem poemes on les fulles dansen per l’estepa infinita buscant el país de la pau i la bellesa dels nenúfars.
Aquest matí, entre les melmelades, la Sofia ha descobert un pot diferent i l’ha destapat. Tots estàvem pendents del foc de la torradora. Les mares trèiem el pa envasat i els menuts hi passaven una mica de dolçor. Era un pot que ens havia sobrat de pintar les parets de la casa, de quan aquest estiu la vam restaurar del bombardeig de l’any passat.
–Mireu! –ha dit–. Tinc una idea! Em deixes fer, mama?
S’ha aixecat, ha agafat un mitjó desparellat i l’ha sucat a la pintura blanca. Ha anat cap a la grisa paret i hi ha marcat un rectangle:
–És una finestra! Per aquest vidre podrem veure els conillets del bosc.
–Com neva! –ha dit un altre…
La nit es fa transparent abraçada al que més estimes. És per això que em faig memòria i em dic que soc la Nàdia, que el papa va escollir el meu nom perquè vol dir esperança. Confia…
Un branquilló de roser, deixant-se portar pel vent, insisteix sobre el vidre.
–Toc-toc!
Li queda encara una rosa. M’aixeco. Obro la finestra i una mà em lliura la flor rosada i blanca pels primers borrallons d’aquesta tardor.
–Ves-me a obrir la porta que dono la volta al jardí… per aquesta finestreta no hi passo!
És la mà del meu pare. El veig amb la seva rialla… i ara s’aguanta dret… no com quan va morir de càncer que jo tenia setze anys i es va haver d’arrossegar els últims dies pel terra, com un cuc, perquè no tenia força… ni nosaltres manera de comprar-li una cadira de rodes.
Els ulls se m’acluquen per l’aigua dels llacs de la infantesa… i sí, l’obro. Obro la porta del cor i l’escolto:
–Saps? Acabo d’anar a veure la mama. Resava davant el tapís que va brodar la iaia amb la Verge Maria. No pateixis: Ella ens vigila la casa i guarda llavors de la rosa del safrà. En els seus dits hi brilla l’or dels pistils i el lila de l’esperit i del dol.
I sense dir adéu se’n va, i el veig córrer sobre el trampolí de fusta… fa tres tombarelles mortals a l’aire i, darrere d’ell, tots ens tirem de cap a l’aigua, mentre els gossos borden que tornem… i jo els dic que sàpiguen esperar que ja arribarà el dia.
Rosa Maria Pascual
