El procés en el que estem immersos no ha fet més que començar. Han calgut molts anys i molts greuges perquè la voluntat d’independència esdevingui, segons enquestes i manifestacions populars, majoritària. Però no ens enganyem. És més fàcil obtenir suports puntuals en dies festius i històrics com el de la Via Catalana que mantenir un pols constant amb els poders visibles i ocults d’un estat que no s’està ni s’estarà quiet. Ni ell ni els que des de Catalunya estant cuiden, per sobre de tot, el seu plat de llenties. La llibertat d’un poble no s’obté de franc. Prou que li poden haver explicat aquesta setmana a la delegació catalana els seus amfitrions d’Israel. Un poble quin procés d’alliberament no és pas recent i coneixem prou bé per l’Antic Testament. Amb les plagues, les temptacions de fer-se enrere, els falsos líders i ídols, les traïcions, els quaranta anys pel desert i els dubtes que privaran a Moisès d’entrar a la terra promesa…
Una terra promesa a la que només s’arriba per voluntat perseverant, per necessitat, i també pensant que fer-se enrere sempre és pitjor. Cal, mentalment, cremar les naus i creure de veritat en el procés.
La necessitat és evident, la voluntat sobrada, però mentre no sigui majoritària la percepció de la irreversibilitat del procés tot està en risc. Per això, forma part de l’estratègia opositora de l’estat fer veure que l’estatus actual o un de semblant és millor, que la governabilitat en un estat propi pot ser un desastre i que tornar enrere ens seria beneficiós. Aquesta estratègia s’està conduint des de diferents fronts: l’institucional, a partir del descrèdit de les institucions que ens són més pròpies, ja sigui mitjançant invents o aprofitant errades pròpies. El cas dels mossos n’és un exemple. L’econòmic, mitjançant l’ofec de les finances de la Generalitat, fent veure que no sabem gestionar però que l’estat ja vetlla pels nostres interessos; el cas del deute amb les farmàcies n’és un altre exemple. El de les infraestructures, incomplint els seus compromisos d’inversió, tot i que la comparança entre per exemple Renfe-Adif i Ferrocarrils de la Generalitat no té color (compte amb els descarrilaments). I el polític, fomentant la sospita de corrupció a Catalunya mentre es lloa el paper d’estadista més assenyat del líder del partit més endeutat i que més condemnes per finançament il·legal té. Per cert, un líder que, contra l’esperança dels seus socis, no plegarà pas perquè forma part de l’estratègia de l’estat en el que es vol quedar la divisió de les forces polítiques defensores del dret a decidir. En companyia del PP i part del PSC ara ja pronostica el fracàs de tot plegat. I només quedant-se és útil a la causa que serveix.
A la independència cal arribar-hi sabent que no hi ha alternativa millor. Cal difondre i preparar-nos tots plegats en la convicció de que fer-se enrere sempre serà pitjor. Només aquesta idea pot evitar que les segures temptacions i dubtes acabin reeixint. Només aquesta percepció farà passar, si cal, als catalans de la manifestació festiva a formes de pressió més contundents. I nomes aquells politics que hagin, mentalment, cremat les naus, estan preparats, de forma creïble, per liderar aquest procés amb les necessàries adhesions.
