Els últims temps al nostre país s’ha posat de moda el mot anglès “lawfare”, literalment, guerra legal o guerra judicial. En definitiva es tracta de la instrumentalització de la justícia i de les eines repressives que té un estat o el poder constituït per tal de perseguir i reprimir la dissidència política. A l’Estat espanyol hem vist com s’han inventat violència en atestats policials, han obert causes artificials en base a indicis inexistents, s’han realitzat les anomenades “investigacions prospectives” -sense autorització judicial i per tan al marge de la legalitat- i tot amb la intenció de perseguir, espantar i en definitiva cancel·lar als que més molesten.
En aquest sentit, el PSOE ha passat de negar l’evidència i situar-se al costat dels victimaris a haver d’investigar-los i assenyalar-los en públic per les seves necessitats parlamentàries. Això ha produït una sobrereacció d’aquests poders amb tota mena de martingales mediàtiques i judicials i polítiques. En el pla públic la propaganda assenyala Sánchez com a colpista i autoritari, el Consell General del Poder Judicial -caducat des de fa 5 anys- fa pronunciaments públics sense precedents contra l’executiu, i la pota més ultra va més enllà i ja l’amenaça sense cap aturador.
Davant d’aquesta evidència de com l’immobilisme nacional maniobra perquè res canviï i reacciona seguint les pulsions d’un país de “levantamientos”, el PSOE s’ha vist forçat a impulsar comissions d’investigació al Congrés que podrien destapar algunes maniobres d’aquests esmunyedissos elements de l’Estat profund. Hi ha qui diu que no serveixen de res perquè no tenen conseqüències però no és cert, el simple oprobi públic que suposa mostrar els drapets al sol acaba essent en sí mateix una condemna i, sovint, els dificulta o impossibilita molt la tasca a acostumats a moure’s entre les ombres.
Els últims anys han desfilat tota mena de personatges i bestioles en trifulga en les comissions que ja s’han anat succeïnt al Congrés. Des de capitostos policials atacant a excompanys seus en prime time, passant per jutges que imputaven a algú per deslliurar-lo d’haver de comparèixer o el senyor de la guerra Aznar amenaçant impunement a Gabriel Rufián fins Villarejo dient que s’injectaven hormones al rei emèrit perquè fos menys fogós.
Ara, però, caldrà veure també fins quin punt el PSOE és dins la cleda del conspiracionisme. Si fins ara sempre ha acceptat constituir comissions que investiguessin trames sota mandats del PP, en aquesta ocasió haurà d’afrontar haver d’explicar quina implicació van tenir amb el cas d’espionatge de Pegasus. Sabem que els telèfons estaven punxats amb Sánchez essent president -tan és així que Bolaños va dir que fins i tot el mateix Sánchez havia estat objecte d’espionatge-. En tot cas, és un embolic important que ses senyories hauran d’escatir però faria bé el PSOE de no tornar al de sempre i, ara sí, mirar de fer net de veritat i posar en evidència el “lawfare” que existeix a l’estat espanyol, peti qui peti. Només acceptant el diagnòstic pot trobar-se una solució.
Veient com tota la dreta política i tot el postfranquisme s’alinea per conspirar contra el “sanchisme” ja només l’hi queda fugir endavant i tirar pel dret doncs Roma no paga traïdors.
