Ara que ja ha començat el curs escolar i que la dinàmica de les famílies està instal•lada en rutines i obligacions, cal destacar l’important paper que desenvolupen els avis. Una de les dades que s’han donat a conèixer és que el 50 per 100 dels avis s’ocupa dels nets cada dia,unes 6 hores diàries, la qual cosa contribueix notablement a l’estalvi familiar, ja que els pares no han de pagar llars d’infants o cangurs.
Crec que aquesta dada mostra un fet social d’una enorme transcendència: l’important paper dels avis en el si de la família i el rol específic que aquest col•lectiu porta a terme, és a dir, una autentica activitat de prestació social.
Potser podem arribar a considerar “normal” aquesta prestació i no donar-li més voltes, com si entrés dins les regles de les relacions paterno-filials, però jo penso que cal destacar el paper dels avis, recordar i agrair la feina que fan.
Davant de determinats plantejaments autoqualificats de progressistes, que propugnen una superació de l’anomenada concepció tradicional de la família, la dada que comentem avui, em permet pensar que quan ens interessa diem que tal institució o fet és tradicional i caldria superar-lo, mentre que quan no ens interessa ens aprofitem de les estructures existents pel nostre benestar. No nego que el concepte de família hagi evolucionat i canviat en alguns aspectes, però el que em crida més l’atenció és que sovint considerem com antic allò que no ens convé i perfectament actual i vigent allò que ens va bé. I aquest crec que és un cas.
Quantes vegades sentim a dir que la família ha canviat? I tot i així quantes vegades cerquem els vincles afectius dins la família quan ho necessitem, no només per tenir cura dels fills, sinó per altres temes, com demanar diners, consol, amistat, distracció, ajuda en definitiva… i ben barat que ens surt.
El fet que comento ens posa de manifest el gran rol de la paternitat i la maternitat, més enllà d’estructures socials, de modes o de conjuntures, que a ben seguir avui en dia no són gaire afavoridores. Ser pare o mare fins al final, amb totes les conseqüències, és allò que fan els avis i àvies fins el final, en un exemple de donació sense límits. En ocasions fins i tot amb una donació estressant.
