L’escandalós procés a Madrid encara no s’ha acabat. Però encara abans que s’acabessin les declaracions dels testimonis de la defensa i encara abans que fossin ensenyats els nombrosos vídeos que demostren més que palpablement l’absurditat de les acusacions, la fiscalia ja tenia llesta la seva argumentació final. I aquesta és gairebé literalment idèntica al protocol d’acusació original abans del procés. Per a la fiscalia, doncs, aquests 4 mesos de judici no tenen absolutament cap importància. Que en aquest temps les mentides i perjuris de molts testimonis de l’acusació fossin desemmascarats com a tals no té cap importància. Perquè no s’ha tractat d’esbrinar la veritat, sinó d’un càstig draconià per als injustament acusats. Mentrestant, els fiscals han fet el ridícul més d’una vegada amb la seva manca de preparació.
Igualment que el Grup de Treball de l’ONU sobre Detencions Arbitràries exigeixi la llibertat immediata de tres dels polítics empresonats (els nou restants van apel·lar a aquest grup, una mica més tard) no hi juga cap paper, o si per cas només per insultar aquest grup.
Que l’arbitrarietat pel que fa a Catalunya és des de fa temps una característica de la feina dels tribunals espanyols ho demostra el cas següent. Com ja s’ha informat anteriorment, hi ha a tot Catalunya Comitès per a la Defensa de la República (CDR). Són grups d’independentistes que organitzen i executen protestes, manifestacions i i limitats actes de desobediència civil (p. e., blocatge de carreteres, que transcorren pacíficament i sense causar destrosses materials). Fos pel que fos, el 10 d’abril del 2018 una noia jove, Tamara Carrasco, membre del CDR de Viladecans, va ser detinguda en una acció espectacular de la guàrdia civil. Va ser acusada de ser “membre d’una organització terrorista”, i el seu “cas” va ser passat al tribunal competent per terrorisme, l’Audiència Nacional. En un registre a casa de la Sra. Carrasco només es van trobar com “material de càrrec” un xiulet i una màscara amb la cara d’un dels activistes empresonats, Jordi Cuixart (que, per cert, en circulaven a centenars). Com a “mesura preventiva” se li va prohibir sortir del seu lloc de residència, Viladecans.
Ara, 14 mesos després, i després que la responsabilitat se l’haguessin treta del damunt diversos tribunals de Madrid i Barcelona, hom ha comunicat a la Sra. Carrasco, gairebé d’amagat, que ja pot anar on vulgui. És lliure i no se sap si mai s’arribarà a fer cap judici en contra d’ella. Cap justificació, cap excusa. Res de res. Això és interpretat en el sentit que tot plegat només va ser un intent d’intimidar els CDR. Li va tocar a la Sra. Carrasco, com a ase dels cops, com li hauria pogut tocar a qualsevol altre membre dels CDR.
I com que amb els exiliats catalans aquests truquets arbitraris no són possibles, els manaires espanyols busquen l’ajuda de simpatitzants. En aquest cas la del president del parlament europeu, Tajani. Un home que fa poc va dir que era un “fan” de Mussolini, i que té a casa una bandera de l’exèrcit espanyol. Contra totes les regles del parlament, va ordenar que s’impedís als nous diputats catalans elegits, Puigdemont i Comín, l’accés a l’edifici del parlament, de manera que no van poder recollir la seva acreditació. Això té el potencial de convertir-se en un nou escàndol. I malauradament de ben segur que no serà el darrer que viurem en aquest conflicte.
