Les fronteres són font de diàleg i de conflicte en qualsevol part del món. Relacions diplomàtiques entre països s’enforteixen o es trenquen constantment. I, com és habitual, aquestes circumstàncies es traslladen a l’opinió pública.
En la majoria de les vegades, si la relació de dos països limítrofs és dolenta, els nacionalismes presenten un auge, i les polítiques més extremistes són més favorables a ser la tendència. Quan succeeix això, el llenguatge dels ciutadans i dels polítics es torna violent i els arguments més vulgars. És per això que és necessari aportar una perspectiva diferent a l’hora d’interpretar la identitat d’un mateix i de les seves fronteres.
El principal motiu pel qual podem afirmar que les fronteres són una il·lusió és degut a una qüestió temporal. Els humans som incapaços d’assimilar el pas del temps quan es tracta de grans dimensions temporals.
Per exemple, va passar més temps entre el dinosaure Estegosaure i el Tiranosaure rex, que no pas el Tiranosaure Rex i nosaltres. O per exemple, els mamuts encara existien quan es van construir les primeres piràmides. O també, Cleòpatra està més a prop de la construcció de la Nasa temporalment parlant que no pas de la construcció de les piràmides. En definitiva, tenim un problema a l’hora de tractar amb grans dimensions temporals. El problema és que això té una relació directa amb els discursos racistes i d’odi que presenta sovint l’extrema dreta.
La fórmula que s’aplica en els discursos nacionalistes és la següent: primer va l’individu, i després es s’adjudica el territori. En altres paraules, qui determina la pertinença d’un territori és la gent coetània d’aquell indret.
Per exemple, hi ha molts nord-americans que es pensen que Estats Units és propietat de l’home blanc cristià (estereotipat) perquè fa molts anys que hi viuen. I sí, tenen raó, actualment són ells els habitants d’aquest país, però la il·lusió de la frontera neix quan creus que sempre ha estat així.
Com no podem percebre de manera correcta l’espai temporal som incapaços d’entendre que aquest tros de terra que afirmem ser nostre correspon potser a un 5% en l’escala temporal.
Si tens en compte totes les persones que han passat per nord-americà durant la història de la humanitat, afirmar que aquest territori és teu perquè l’habites és un acte d’estupidesa i niciesa de dimensions gegants. Primer de tot significa que no coneixes la història del teu indret, i després que presenta una supèrbia descomunal.
Per tant, si algú em diu “aquest territori em pertany”, el famós “Espanya es de los españoles”, li diria: “comprovem-ho, doncs”. Agafaria tota l’escala temporal de les persones que han passat per aquest lloc i miraria quin tant per cent li pertoca.
Per molt que la teva cultura hagi estat dos-cents o quatre-cents anys assentada no implica que sigui teu; és molt probable que trobis que una altra cultura més antiga hi va estar més de dos mil anys.
Si compares la població exanglesa colonial nord-americana amb els antics indis te n’adones que aquest territori hauria de formar més part dels indis que dels americans. I això ho podem aplicar a qualsevol país que afirma que aquell és el seu indret. Les fronteres a escala temporal són una il·lusió.
Ara potser li correspon a la teva gent, però fa milers d’anys era d’altres i en un futur segurament també serà diferent. En definitiva, primer va el territori i després va l’individu.
