Els darrers dies s’han produït de nou diversos allaus humans a través de la frontera de Ceuta i de Melilla. La imatge de subsaharians saltant les tanques frontereres que separen aquestes ciutats i el Marroc ha provocat massa morts, ferits i una cursa desesperada cap a un viatge de no retorn, des de fa anys.
Son gent que encarna el que podríem dir la immigració desesperada, que no tenen res per a menjar, que han caminat mig continent africà amb l’esperança d’arribar a Europa, i que un cop han entrat en territori espanyol, sospiren que no seran repatriats i que es quedaran en una situació irregular a l’Estat espanyol. Irregular perquè els hem vist fins i tot anar a corre-cuita a cercar la comissaria de policia per tal que els detinguessin i que se’ls obris un procés d’expulsió que saben que no es practicarà mai atès que no hi ha acords internacionals amb els seus Estats d’origen o bé ni tan sols se sap d’on venen si no ho diuen. Per això no tenen mai documentació al damunt.
Aquest és un drama humà, per no dir directament una tragèdia. Davant d’aquest fet m’ha sobtat el tractament informatiu en algun programa de televisió o radio, com si es tractès de subjectes que no fossin persones, com si fossin immigrants sense rostre humà. Fins i tot en la retransmissió d’un partit de futbol he sentit la frase “això és un salt i no el de Melilla”. No crec que la situació permeti fer gaire broma, i menys si es té la responsabilitat d’informar a una opinió pública ja d’entrada poc receptiva amb el fet de la immigració.
La legislació d’estrangeria és cada cop més restrictiva i tot i així segueix provocant un efecte de crida de la immigració més desesperada i pobre. Encara estan pitjor als seus indrets d’orígen.
Tot plegat ens planteja un greu problema polític, a escala europea, però també un repte per tal de no perdre la perspectiva de la dignitat de la persona. Segur que les lleis poden fer molt, però també llur aplicació i no perdre de vista mai que estem parlant de persones, i no de xifres, o objectes d’estudi estadístic.
