Salve, Hotel Regina
El proppassat 23 d’abril -en realitat ja no és tan proppassat, però si no ho digués ningú no llegiria aquesta crònica- es va tornar a celebrar la diada de Sant Jordi. Un dia d’expectació i de nervis per als que escrivim. Una vuitantena d’escriptors (i escriptores) ens vam aplegar a l’esmorzar de l’Hotel Regina, convidats per les editorials. El peix menut, com jo, es va dedicar a fer nous contactes, com ara la Pilar Garriga, que no és gaire coneguda però que, sense fer gaire soroll, ha venut més de 100.000 llibres juvenils. Precisament la Pilar es va acostar a un escriptor televisiu i li va deixar anar, pel broc gros, que ell era mediàtic. L’al·ludit es va enfurismar. Com podia ell ser mediàtic si havia escrit no se sabia quants llibres? Com si això invalidés l’evidència que surt a la televisió a diari.
Jo em vaig dedicar a la ingesta de pastes i cafè i a repartir xapes d’Òmnium Cultural (amb l’aquiescència de Muriel Casals i Oleguer Serra) amb el lema “9N. Votar és normal”. N’hi vaig donar a Iñaki Anasagasti, Josep Puigbó, Rafel Nadal, Martí Gironell, Sor Lucía Caram… Les 30 que portava a sobre. Vaig estar a punt de donar-n’hi a Pedro J. Ramírez, però em vaig aturar a temps. A Rosa Díez vaig preferir no atansar-m’hi, perquè segur que el meu oferiment de xapa (gratis!) li hauria resultat una provocació, potser un símptoma de crispació i fractura.
L’Esquirol / Santa Maria del Corcó
Un dels debats ètics que es van plantejar durant la jornada van tenir a veure sobre si s’havia de secundar o no la vaga a l’FNAC. Al Triangle, uns quants escriptors s’havien solidaritzat amb els treballadors (que perceben sous baixos i tenen contractes de poques hores) i havien fet públic que no hi anirien a signar. El dia 22, emperò, vaig saber que algunes amenaces a autors havien derivat en un contraboicot: anar a signar com a resposta a les pressions perquè no ho fessin.
En el pitjor dels casos, es podria pensar que alguns autors utilitzen el seu posicionament públic com a eina de màrqueting. En el millor, que es va produir una reacció de solidaritat no orquestrada i espontània.
Jo volia veure-les venir a l’FNAC Las Arenas, on es respirava un ambient de tranquil·litat total: el centre és massa petit perquè hi hagi un comitè d’empresa. Un treballador em va explicar que havia passat a ser extern, perquè li sortia més a compte. Posats a facturar com a autònom, li pagava més la pena pagar mòduls que no tenir una part fixa i una altra variable. També em va explicar que la clau de la feblesa dels treballadors té la base en una mà de contractes no ja de mitja jornada, sinó de 18, 16 o 14 hores.
Vaig aprofitar per fer-la petar amb la Coia Valls (ens vam asseure costat per costat) i el Xulio Ricardo Trigo, que va venir una mica més tard. També hi vaig coincidir amb l’Iris Pineda i el Jordi Izquierdo, de Ràdio Pallejà. Com comença a intuir el lector, Sant Jordi és un bon dia per fer o reprendre contactes.
Al cap d’una estona va venir el Jordi Ferré, editor de Cossetània. La nit abans, i això que anàvem sobris, vam deixar mig lligat un embrió de llibre que s’adiu a les meves aptituds. El dia 23, a plena llum del dia, vam certificar que la idea era bona. Si tot va bé, es publicarà el febrer o març de 2015 (l’hauré de tenir enllestit a mitjan novembre).
Cossetània/Angle
Em vaig acoblar al Jordi i vam fer cap a la parada de Cossetània i Angle, al capdamunt de la rambla de Catalunya. Allà vaig signar-li un exemplar de ‘100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid)’ a un noiet i vaig constatar que, si no et fas un selfie, avui dia no ets ningú. El selfie (abans se’n dia autoretrat) ha arrasat el planeta per culpa dels premis Oscar amb la mateixa empenta que el cranc americà arrasà els rius i la batucada exterminà les colles de tabalers. El cas és que em vaig fer un selfie amb noi (devia tenir 12 anys) i vaig constatar que, de forma involuntària, he escrit un parell de llibres del Barça adreçats a la canalla.
A la parada de les editorials suara esmentades hi havia l’impagable senyor Bohigues de RAC1, provist de les preceptives llànties a l’armilla i la camisa, i que no deixava de recórrer ara i adés a un elegant portaescuradents de símil fusta. També vaig estar amb en Marià(no) Veloy, home sensible i culte, autor de la rèplica blanc-i-blava a ‘100 motius per ser del Barça’ i d’una interessant obra de divulgació sobre els almogàvers. La simpàtica reusenca Anna-Priscila Magrinyà, cap de premsa d’Angle i autora de la casa, també corria per la parada i vam riure una estona plegats. Encara no sé si reia de mi.
Condes de Barcelona
En acabat vaig anar a dinar a la terrassa Al aire, de l’hotel Condes de Barcelona. El dinar de la gent de Planeta, vaja. Hi havia tot de gent no mediàtica com ara Nina, Xavier Bosch, Pilarín Bayés, Ferran Mascarell, Salvador Giner, Víctor Amela, Roser Amills…Cohibit, em vaig asseure al costat del Daniel Condemines, a qui conec d’unes tertúlies a La Xarxa Ràdio, i amb la seva dona, la Conxita. Vam estar parlant una estona llarga de política i literatura. Sobretot del besamanos d’alguns editors a na Soraya Sáenz de Santamaría, que el dia 23 havia vingut a la capital catalana per “sentar mando en plaza”. També hi vaig coincidir amb el David Montserrat Nono, que havia vingut al dinar (copiós, variat, exquisit) sense el seu 50% de ‘Lliures o morts’, id est, en Jaume Clotet.
Abans de tornar a una parada, vaig estar amb el Gerard Guix, l’Albert i la Marta Grau. Amb els dos primers havíem passat una nit molt entretinguda el 2012 al Dry Martini. La nit en què vaig descobrir què era el negroni i que cal tenir l’aguant de l’Empar Moliner (sa filla es diu Ginebra) per empassar-se una barreja d’ídem i de Campari.
Força Barça manque pierda
Després del dinar vaig fer cap a la Penya Blaugrana de les Corts. Allà m’hi esperavan una holandesa i el seu xicot anglès perquè els signés un exemplar de ‘100 motivos para ser del Barça’. El noi parlava un català perfecte amb l’inevitable accent d’en Matthew Tree, però tothom menys jo s’entestava a dirigir-s’hi en castellà. (Un altre dia ja parlarem de l’eutanàsia que molts li prectiquen a la llengua.) També s’hi va acostar l’Ilie Sánchez (24). El migcampista del Poble-sec, que enguany abandonarà la disciplina blaugrana, em va impressionar positivament. Trenca l’esquema del futbolista eixelebrat i semianalfabet: educat, amb do de paraula i de gents, em va explicar que havia abandonat Enginyeria Informàtica i que estava estudiant ADE. D’acord, amb horaris adaptats i a un ritme més lent, però estava estudiant, al capdavall. Sobretot em va agradar el gest d’acostar-se a la parada d’una penya un dia en què no estava obligat a fer-ho. El Salvador Termes Tubau i la gent de la penya no podien dissimular la flaca que senten per aquest jove que ara mateix té ofertes de Primera, de Segona i de clubs europeus.
Francesc Macià és un Corte Inglés
A continuació vaig anar a El Corte Inglés de Diagonal, el que hi ha a prop de l’avinguda de Josep Tarradellas (que en castellà es diu Infanta Carlota). M’hi van rebre amb una certa estupefacció, perquè feia tard mitja hora. Com a tot arreu, val a dir, perquè el teletransport encara és a les beceroles. Allà es van fer un fart de signar en Pepe Colubi (‘Chorromoco’) i un parell de nanos que fan una cosa que es diu Mister Wonderful. Dic cosa perquè, si en compres dos, te’ls emportes en una capsa de cartró amb nansa. El llibre ningú no em va saber dia exactament què era, però tenia poca lletra, molts dibuixos i un missatge positiu.
L’atzar va voler que m’asseguessin al costat d’Ander Mirambell i Viñas. L’atleta olímpic en la disciplina de tobogan (skeleton) i lector del manifest del 12O a la plaça de Catalunya es va mostrar en tot moment educat amb mi -jo també amb ell-, des de la distància ideològica sideral que ens separa.
La Central/Fàbrica Moritz
L’última parada del dia va ser La Central, concretament la de la Fàbrica Moritz. Van tenir la deferència de regalar als autors una Moleskine (l’hauria valorat més l’1 de gener, la veritat) i hi servien cervesa no pasteuritzada a dojo. També vaig descobrir que l’Epidor portava alcohol, cosa que em va tranquil·litzar: la nit abans en vaig prendre pensant que era una 0,0 i em va pujar una mica al cap.
Vaig aprofitar l’estada temporal per parlar amb el madrileny Nacho Cabana, que viu a la Barceloneta. Diria que la cara d’estupefaccció moderada que feia es devia al fet que li vaig parlar en català tota l’estona.
Durant la mitja hora que vaig seure rere el taulell em van succeir dues anècdotes que vull compartir amb el públic lector. La primera té a veure amb una jove de la claca de l’esmentat Nacho Cabana. Va tenir la gentilesa de mirar-se la portada de ‘Defensors de la terra’, va arrufar les celles i va dir: “Ui, això és molt de la terra, no?”. Va fer un gest amb el puny clos que suposo que volia dir que la novel·la era per a convençuts de la causa independentista. Vaig respondre amb un parell de monosíl·labs: “Bé, no”. Davant la cara encuriosida de la jove, vaig decidir que calia una amplificatio: “És una novel·la històrica”. El que vaig voler dir amb aquella obvietat era que ningú es planteja que una novel·la sobre els Reis Catòlics o l’Alatriste sigui nacionalisme banal espanyol en vena. I ho és.
Una mica abans de plegar veles vaig tenir la sort de presenciar una de les anècdotes idiotes de la jornada. Un passavolant es va aturar davant el llibre del David Castillo i, com que aquest estava distret parlant amb l’Eduard Voltes, li va donar un parell de glops a la cervesa de l’escriptor del Carmel i va agafar a les mans el llibre de l’expositor de metacrilat que dreçava la novel·la. Va dir alguna insensatesa, ofès perquè ningú no li feia cas, va tocar el pirandó amb el llibre a la mà i en pau.
Cap a casa que és ‘gerundio’
Aquest 2014, al final, vaig tornar a Martorell sense passar per la festa al Dry Martini (que organitza El Mundo) ni la de Luz de Gas (Planeta). Dos anys enrere havia après que tornar a la feina el 24 amb ressaca podia ser molt dur. Molt.
Per cert, que en un article recent, n’Andreu Pujol Mas, que dirigeix amb mà de ferro aquesta publicació, manifestava que la festa de Sant Jordi a Barcelona era una estafa. I tenia raó en part. Però un cop has assumit que no es tracta d’una jornada literària stricto sensu, has compartint parada amb Mario Vaquerizo o Boris Izaguirre i entens que la cosa va de passar un dia en companyia d’alguns companys de professió, halant i bevent gratis, comences a pensar, “què caram, a veure si l’any que ve m’ho torno a passar tan bé com aquest i venc algun llibre i tot”.
