Quan escric no penso en ningú en concret. Les meves espaiades indignacions no tenen cara i ulls més enllà de comportaments que veig, i els molts entusiasmes indissimulats d’aquests escrits són força més evocatius que el que pot semblar. Escric, més aviat, de forma impressionista – i em perdonin els mestres! – només intentant plasmar una aproximació a una certa idea, el record d’una escena viscuda, un detall que pugui inspirar una categoria.
De tota manera, hi ha lectors que em sobrevaloren. I pensen que quan escric un article – sempre massa breu suposo – ho faig tot fent punteria, ben assegut. Ex catedra, evidentment. La major part de la meva solemnitat i pretesa autoritat, fa riure, no va enlloc. Els meus articles neixen de forma molt planera, tot caminant, passejant, fent el flâneur, observant encuriosit…
Una impressió és com un caramel: de primer el desembolico, no en sé ni el gust. El començo a paladejar: Hi reconec la punta de sabor que tot just treu el cap. Si tinc temps, continuo donant-les-hi voltes. Tan sovint els oblido, em fugen, potser els escupo. O me’ls empasso. Quan m’assec a l’ordinador, reapareixen. I més o menys així escric les bones impressions. Sovint, però, no tinc massa temps per gaudir de la llaminadura: l’actualitat, la polèmica, la pressa… Tots els grans enemics de la mandra que requereix l’escriure, fan que el caramel més sigui aviat amarg i que d’un bon començament n’aparegui qualsevol cosa.
No poder rumiar el que voldria escriure, torna l’article dur, poc digerible, cantellut, massa obert al pim-pam-pum. Com fet sense ànima i per obligació, l’article no diu res. I diu massa, perquè s’hi troben rostres i paraules que – de poder-m’hi aturar un xic – haurien quedat en un estat d’evocació. Suposo, davant d’aquests casos,els lectors tenen raó d’enfadar-se, i la obligació de no fer-me cap tipus de cas.
