En el panorama literari català cada cop hi ha més gent que s’anima a escriure gènere negre, en les seves diverses modalitats. Com passa també en el món del fantàstic, tenir editorials que dediquen el seu catàleg o alguna col·lecció concreta a la novel·la criminal, hi contribueix. Dels autors en actiu i amb llarga trajectòria, n’hi ha un que ha fet xalar diverses generacions i que es considera el mestre de la novel·la negra en català. No és altre que Andreu Martín, que s’ha guanyat el títol a pols. Per ell tots els honors i admiració. Però si li hem de buscar un hereu, allò tan habitual en la premsa esportiva de buscar relleu a les grans estrelles, per mi també hi ha un nom clar sobre la taula: el del periodista cultural Lluís Llort. Curiosament, a tots dos els publica el mateix segell: Crims.cat d’Editorial Clandestina. Després de més de tres anys de silenci (literari), Llort torna ara amb Un assassí, una novel·la inquietant i humana que es guanyarà un lloc entre els imprescindibles de la seva bibliografia.
Si una cosa separa Llort de Martín és que defuig el subgènere policíac en les seves novel·les. Mentre que el mestre sol donar importància al crim organitzat i a la investigació policial, l’hereu explora altres formats, sempre foscos, sovint delictius, però lluny dels cossos de l’ordre. Però si una cosa no defuig mai, és la violència explícita. Curiosament, a Un assassí hi apareix un policia amb un paper important, però el nostre protagonista indiscutible és l’Aquil·les Sunyer, un home que va néixer ja amb el gust per matar, i amb grans capacitats per fer-ho. Aquesta és la seva història, des del mateix moment del naixement, i passant per totes les fases fins el moment culminant de la seva biografia. L’Aquil·les és un noi agradable, intel·ligent, fins i tot ben plantat. No té unes grans habilitats socials, però se’n surt. Podria ser el nostre veí, aquell company de feina, o el que puja cada dia al mateix vagó del metro que tu. El que el diferencia d’ells (o no, no ho sabem!), és que a l’Aquil·les li agrada matar persones, és gairebé una necessitat per ell. Per això decideix buscar la manera de dedicar-s’hi professionalment, assassinar per encàrrec, o sota demanda, sense qüestionar-se gaire els motius de qui el contracta. Una feina, no l’oficial, però sí la principal, per la qual demostra un talent molt destacable. I molt més interès que per la de periodista que li serveix de coartada.
La de l’Aquil·les Sunyer és una biografia cronològica, però amb constants salts endavant per relatar moments concrets i alguns dels assassinats més antològics de l’homicida. Llort gaudeix i fa gaudir d’aquests capítols dedicats a la descripció d’una feina, s’hi llueix i s’hi recrea. Fins i tot m’atreviria a dir que s’hi apassiona, cosa que no deixa de ser una mica inquietant. Però la seva habilitat per anar lligant totes les peces i construir una vida, o una doble vida, és admirable. Ens avança informació i ens genera intriga, potser ens deixa molta estona amb un pam de nas, però tots els cercles s’acaben tancant. I pel camí aprofita per fixar alguns marcs temporals amb grans esdeveniments com ara els jocs olímpics o la implantació de l’euro, per desmuntar alguns mites dels assassinats de pel·lícula, com ara l’ús del cloroform o les portes de cotxe que aturen bales, i fins i tot ens enumera un currículum seductor de l’Aquil·les farcit de dones amb cognoms molt saborosos i de diferents intensitats i procedències. Perquè qui diu que en un llibre que deixa un rastre de sang infinit no es pot tirar també d’humor per tractar alguns temes.
I és que, malgrat tot, Llort també és de la conya. Té un sentit de l’humor peculiar, molt negre, de vegades càustic, però que funciona molt bé amb les trames que inventa. A Un assassí es mostra més mesurat que a la seva darrera novel·la Temps mort. Allà el deliri el porta a un crescendo tan inflamat que acaba resultant estripat. Aquil·les Sunyer és un protagonista més calmat, més calculador. Els dos llibres comparteixen una curiosa semblança, però a la inversa. En Robert Camp de Temps mort era un noi sense ofici ni benefici, un panxacontent que ens podia resultar simpàtic, però que se’ns va destapant com un ésser menyspreable i volgudament desagradable, mentre que l’Aquil·les Sunyer d’inici, per la seva tendència a matar sense remordiments ni preocupacions, ens hauria de generar rebuig immediat, però en canvi se’ns va posant a la butxaca amb la seva afabilitat, el seu tarannà amable i la seva fal·libilitat. En definitiva, amb la seva humanitat imperfecte, com la de qualsevol de nosaltres, tot i les seves pràctiques completament inhumanes.
Més enllà de l’argument, més enllà de l’exploració de les tendències violentes, que és un tema recurrent de la seva obra, Llort és un escriptor solvent que sap mantenir la tensió narrativa amb una escriptura planera, descriptiva en el punt just i juganera quan convé. No pretén complicar-li la vida al lector, si més no amb la forma. Amb la reflexió ja és una altra història, perquè ens mostra un protagonista amb tants matisos que ens fa dubtar de les nostres pròpies conviccions. A Un assassí se supera i estableix un nou cim de la seva ja dilatada trajectòria. A més, és un llibre per accedir a un ventall molt més ampli de lectors que alguns dels anteriors i que podria portar-lo a ocupar el lloc que sens dubte mereix en el panorama català..
Advertències: Si sou aprensius amb la sang i la violència, el llibre té diverses escenes que se us poden fer desagradables, encara que no és explícit en excés. Cal tenir en compte que el títol del llibre no enganya…
Recomanat especialment a: Amants del gènere negre, especialment si defugen les històries de “lladres i serenos”, i si valoren la qualitat literària a banda d’una bona història. I també pels fans de l’autor, aquest esdevindrà un títol imprescindible, no el deixeu passar.
Fitxa:
Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Crims.cat, 2024
Gènere: Gènere negre
Número de pàgines: 285
