Dijous, 28
Molt bona conversa, ahir, amb Àlex Bas al Blau del carrer Londres on em convida a dinar, moltes gràcies. Per la feina que fa, sap ben bé de què parla, ell, quan parla de l’actual procés. Tot és tan complicat, diu. Naturalment parlem també de llibres, i del Doctor Pasavento, de Vila-Matas, que ara llegeix. Confort i amabilitat de la sobretaula. Admiro la seva concepció del món. Quedem de reveure’ns a la primavera i, si pot ser, a Arenys. Enfilo, després, cap a Plaça Catalunya i em trobo, a mig camí, en Xavi Ballell, amb qui ara ens veiem molt menys que en el passat. Sempre és agradable parlar-hi. Inquiet com sempre. Entrem a l’Ideal. Jo sóc més aviat de quedar-m’hi molta estona, als llocs on vaig, sobretot si m’agraden tal com és el cas. Amb en Xavi, però, això és impossible i després de la primera copa ja em fa acompanyar-lo al Boadas. Molt bé. Hi trobem amics seus. Bons Manhattans, però no tant com els d’en Manel Tirvió. Just abans d’anar-me’n a l’estació, entra l’escriptor Vila-Matas, ni més ni menys, i vaig de seguida a saludar-lo. Em presento i dic que sóc lector i admirador de tot el que escriu. Breu intercanvi de paraules. Gran impressió. Penso que si el sabés l’Àlex, aquest atzar! I després, al tren, just abans de Vilassar algú es llança a les vies i tot queda aturat durant més d’1 hora. Ambulàncies, Mossos, jutges, bombers. Transbord a un altre comboi, finalment. Algú ha decidit acabar amb tot, sí. Gairebé 2 hores i mitja per arribar a casa. A migdia, abans de dinar, havia passat a deixar el rellotge al servei tècnic de Hamilton. Se li havien acabat les piles.
Diumenge, 1
Si serveix per debilitar el muntatge del PP al País Valencià, ja em sembla bé que s’aprofiti el tancament de RTVV i, per tant, de Canal 9 per denunciar públicament aquesta xarxa infecta i impresentable de males persones sense escrúpols. Ja era hora, de fet. Ara bé: una cosa no treu l’altra i Canal 9 ha estat un instrument sense cap qualitat, una merda, vaja -i no sé pas quins deuen haver estat els seus índexs d’audiència, però me’ls imagino minsos i baixíssims i, per tant, de poca o nul·la incidència en la societat valenciana. No crec que hagi aportat res de bo, aquest mitjà, els anys de la seva existència. Bé, sí. La seva desaparició sembla que finalment fa reaccionar una part important de valencians, com a mínim els no corromputs ni espanyolitzats pel vil govern que suporten, que suportem, de fa tants i tants anys.
Dilluns, 2
La història sempre va més enllà de la relació entre tu i la teva parella, si és que en tens. Més enllà també de la família i dels amics. Més enllà de tota davallada. Radiografia de la vida, de la por d’envellir definitivament, més enllà del fracàs i de l’èxit. De tot allò bonic que t’envolta i que dura tot just un instant mentre els dies cremen talment com una teia. Com quan Proust veia passar noies boniques i es feia la promesa de tornar-les a veure i aquesta promesa no es complia perquè habitualment elles no tornaven, ni tornen mai, a aparèixer i perquè, d’altra banda, la memòria n’oblida aviat l’existència i difícilment en retrobaria els trets. Fins que després, és clar, hem vist passar d’altres noies que tampoc no tornarem a veure.
Dimecres, 4
Com que més no em poden entristir aquestes imatges de suposats futbolistes de luxe, pobrets, rebent de franc automòbils també de luxe que no crec que els facin cap falta -tant de marqueting, tanta publicitat i tanta conya-, miro de refugiar-me com a consol en la lucidesa de Walser. Tan sols un percentatge de persones curiosament petit sap gaudir (de) la vellesa. I això que pot arribar a ser tan satisfactòria! S’ha comprovat que el món aspira sempre a tornar a les coses senzilles, elementals. Per instint sa, hom es resisteix que allò excepcional, allò estrany, es faci dominant. La inquieta cobdícia envers l’altre sexe s’ha extingit i hom ja només aspira al consol de la naturalesa i a les coses belles i concretes que són a l’abast de tothom que de veritat les anheli. Per fi ha desaparegut la vanitat i hom s’esplaia en la gran calma de la bellesa igual que al dessota del sol suau de l’anticicló fantàstic d’aquests dies. Sí, convé mantenir una absoluta reserva, una màxima discreció. Sovint amb això s’arriba molt més lluny que amb la impertinència.
