Quan el govern del PPCV al País Valencià semblava omnipotent, eren majoria, fins i tot entre els opositors més desmoralitzats, aquells que pronosticaven un règim etern. Als que argumentaven que a tot arreu arriben els canvis i que en política, quan es produeixen, acostumen a ser més dràstics del que ningú puga imaginar, els posaven mirant a Baviera, obviant que no hi ha cap punt de comparança entre les realitats socioeconòmiques bavaresa i valenciana. Tot i així, el PPCV disposava d’un relat poderossíssim que, malgrat amagar una paradoxa terrible, dominava la societat amb tanta fermesa que aquells que el combatien acabaren transitant la travessia inacabable del desànim. El relat, ben senzill, es fonamentava en dos pilars: les arxiconegudes senyes d’identitat –“el PPCV és el partit que millor defensa els interessos dels valencians”- i la bona gestió. La paradoxa és que aquest relat s’imposava a costa d’una realitat que amb prou feines el podia corroborar.
No hi havia necessitat de rebre el colp brutal de la crisi per palesar que el PPCV ha estat un dels pitjors gestors públics de les darreres dècades al continent europeu. Fa molts anys que sabem dels sobrecostos indecents de la Ciutat de les Arts i les Ciències, de les inversions ruïnoses en Terra Mítica o la Ciutat de la Llum, uns espais que ara s’han de vendre a preu de saldo. Amb una mica d’interés per la informació, no resultava gens complicat adonar-se que la Fòrmula 1 ens costaria una fortuna malgrat la propaganda oficial. No calia esperar al ridícul espantós de l’aeroport de Castelló o a la fallida sagnant de les caixes d’estalvi. I, per damunt de tot, no s’ignorava que érem més pobres i estàvem pitjor finançats que la mitjana de l’Estat. Al cap i a la fi, però, per bé que aquestes desfetes eren ben reals, la majoria les acceptava o ignorava perquè les coses “anaven bé”, i la destrossa del litoral no emprenyava a qui es feia la il·lusió que podia adquirir un apartament a la platja. Però ni tanta evidència, ni la crisi, ni els primers casos de corrupció afebliren la base electoral del PPCV, que repetí l’enèssima majoria absoluta en 2011.
Els populars resistien perquè l’altre element del relat romania en l’imaginari col·lectiu com a bastió defensiu contra el govern de ZP, l’enemic dels valencians. El discurs de les senyes d’identitat és tan primari i esquemàtic com buit. En un primer nivell trobem la defensa d’una llengua –“valenciana”-, una regió –“la Comunitat”- i una senyera –blava i coronoda. En un segon nivell se situarien elements com les festes –començant per les Falles-, la paella, el València CF o, ais!, la Radiotelevisió Valenciana. I de la mateixa manera que poc importava que la gestió fóra nefasta si es percebia que les coses anaven bé i es podia presumir de “grandes eventos” i “ciutats” lúdiques i faraòniques, tampoc no importava massa que la defensa hiperbòlica del valencià no anara acompanyada d’una promoció efectiva de la llengua ni, menys encara, d’un ús habitual i digne per part dels màxims dirigents del partit, si hi havia un antagonista – català- amb el que poder contraposar-la. Poc o gens importava que Canal 9 fóra una televisió vergonyant, perquè al cap i a la fi era la nostra televisió, que certificava que els valencians, “els millors en quasi tot”, no érem menys que ningú en res. Fet i fet, la famosa “clàusula Camps”, més enllà de la befa que se n’ha fet, amaga la clau per entendre tota una època: el PPCV ha viscut d’afalagar la vanitat provinciana de bona part de la societat.
Arribats a aquest punt podem destriar dos moments d’inflexió que han marcat l’esquerdament, primer, i l’ensorrament, després, del relat mitjançant el qual el PPCV va bastir tot un règim. El primer coincideix amb la dimissió de Francisco Camps, l’accés d’Alberto Fabra a la Presidència i la intervenció ‘de facto’ de la Generalitat per part del Ministeri d’Hisenda. L’ofegament econòmic de les institucions, l’esclat ja indeturable dels escàndols de corrupció i l’arribada d’un president que no disposava de diners per continuar fent trilerisme polític, produïen per primera vegada en dues dècades un descens considerable en la intenció de vot dels populars, segons indiquen totes les enquestes dels darrers 18 mesos. La imatge del bon gestor feia figa definitivament i el relat restava nu i coix.
I amb això romaníem entretinguts fins que esclatà la bomba política d’RTVV amb el sainet berlanguià final, retransmés ‘urbi et orbe’. Fabra es pensava que apagava una tele sense adonar-se’n que, de retruc, apagava tot el relat. Més enllà de consolidar la nova imatge balafiadora i corrupta del PPCV, l’execució Canal 9 talla alhora la identificació del partit amb la defensa dels interessos valencians i de les senyes d’identitat. L’esperit de la “clàusula Camps” resta clarament malmès. Els valencians ja no som com la resta, no comptem amb una eina fonamental com és una televisió pròpia. Per decisió d’Alberto Fabra. Així s’explica que les protestes hagen comptat amb la presència d’indignats fins ara gens habituals o que molta gent haja perdut la por de dir les coses com fa temps que les pensaven, fins fer de #PPantivalencians un ‘trending topic’ a twitter. A més a més, Fabra ha tingut el detall de donar vacances pagades a 1.800 persones que no tenen ara cap altra ocupació –com el 30% d’aturats- que perseguir-lo en la seua agenda diària. Les protestes, que abans no produïen ni un miserable badall entre els governants, ara se succeeixen a cada moment amb un efecte devastador. Perquè un relat trampós no pot funcionar eternament. I un govern sense relat, ja no pot exercir cap resistència als colps de la indignació. Definitivament, ni el País Valencià és Baviera, ni el PPCV és la CSU.
