Fent gala de la petitesa que els catalans sovint mostrem davant del gran repte polític que tenim, encara ara podem escoltar a independentistes afirmant, sense envermellir, que no som prou majoria per a tirar endavant el projecte sobiranista, per molt que, per primer i únic cop a la història, l’independentisme tingui majoria absoluta al Parlament. Probablement deuen desconèixer els suports previs que tenien les nacions que s’han independitzat durant les últimes dècades. Segons aquesta gent, els vots en blanc del passat 27 de setembre, sumats amb els del PACMA, i tots i cadascun dels vots de CSQEP i d’Unió són vots contraris a la independència de Catalunya. Fer aquesta lectura té més a veure amb la por i la desorientació que amb una anàlisi freda i seriosa i, sobretot, no ajuda gens a mantenir una massa compacta d’arguments per afrontar un conflicte amb fermesa, en què l’altre bàndol no dubtarà en cap moment de fer servir tots els tripijocs legals, alegals i il·legals possibles per fer-nos descarrilar. Baixesa? Ingenuïtat? Autoodi?
D’altra banda, també sovint hem d’empassar-nos cert periodisme de tietes que sovint es fa un garbuix amb el full de ruta sobiranista a bastament ja explicat moltes vegades. Es queixen que el govern no és diàfan amb les dissertacions argumentals que exposen, sense percebre que és precisament el periodisme que a partir d’un titular o una frase sempre crea mil i una interpretacions diverses. A aquestes alçades, que el presentador d’un programa prime time de política a TV3 encara no entengui que el referèndum previst sobre la Constitució catalan, és de facto un referèndum sobre la independència explica el per què de tot aquest galimaties.
Davant d’aquest panorama, i malgrat algun prepolític ‘revolucionari’ de torn que cada dos per tres necessita rondinar contra l’executiu català, el govern governa i segueix fent la seva feina incansablement, a vegades amb tota la pompa i d’altres, òbviament, amb tota la discreció del món -encara que alguns periodistets es posin nerviosos i s’indignin per la manca d’informació. I com que el govern fa el que ha de fer i segueix els passos escrits i pactats, perquè si no ho fes cauria en una traïció flagrant davant del país i del seu electorat, m’agradaria posar èmfasi en una qüestió que crec que és fonamental abordar de manera immediata: seran conscients de l’oportunitat històrica que se’ls obre als comuns colauistes en una Catalunya independent? Aquest nou moviment polític que volen crear i que ja estan gestant, sens dubte ocuparà un nínxol gens menyspreable a Catalunya, i pot acabar representant una alternativa de govern real per gestionar la Generalitat de la nova república catalana. De fet, és només amb la independència que aquesta gent podria arribar a conquerir el poder del país. Si prèviament, esclar, hi han jugat a favor. Mentre l’eterna ferida catalana i espanyola es mantingui, aquesta esquerra federalista mai podrà ser majoritària perquè l’esquerra sobiranista la superarà en escreix. Tanmateix, en una Catalunya estat podrien sumar esforços amb altres esquerres per acabar creant el gran pol de l’esquerra nacional i així potser superar a una dreta actualment malferida i destarotada. Realment en són conscients, d’això? És més, sabran posar-se a l’alçada del moment històric? Tindran la valentia revolucionària de què sempre han fet gala? Tindran intel·ligència analítica i estratègica?
L’esquerra que representen les Colaus i els Domènechs només pot tocar poder de veritat si aposta clarament per crear un país nou i independent. L’oportunitat que se’ls obre per aplicar les seves polítiques és immensament més gran en un país independent que des d’una autonomia de fireta. Per tot plegat, seria complicat d’entendre i una mostra d’infantilisme polític veure com aquesta esquerra continua practicant el putaramonisme en la qüestió nacional catalana.
